300 Onzes de setembre

La commemoració d'una diada

Les primeres commemoracions de l’11 de setembre de 1714 es produïren a finals del segle XIX. El 1886 se celebrà un primer funeral a Santa Maria del Mar, al costat del Fossar de les Moreres, on eren enterrats els antics defensors de la ciutat. I també, en aquella època, s’iniciaren les vetllades patriòtiques d’homenatge. Ben aviat, el 1888, s’erigí l’estàtua dedicada al conseller en cap Rafael Casanova. Això possibilità, el 1894, l’inici del culte cívic de fer ofrenes florals al peu del monument, fet per nuclis força reduïts, vinculats al catalanisme progressista. A partir del 1901, la celebració prengué un gran impuls gràcies al protagonisme que, sobretot a partir de la Solidaritat Catalana (1906), va prendre el catalanisme polític. La conquesta d’instàncies de poder polític per part del moviment va permetre que la commemoració rebés un suport institucional (que abans no havia tingut) i que s’expandís. No obstant això, la societat civil mantingué el protagonisme. Així, la Unió Catalanista (federació d’associacions catalanes que no participava del joc electoral) féu una gran promoció de la diada durant els dos primers decennis del segle xx. El creixement de la celebració va quedar tallat per la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1931).

Els espais de la memòria
A part de l’estàtua de Casanova, ben aviat sorgiren altres espais de memòria. Les concentracions al Fossar de les Moreres s’iniciaren el 1913 i, aquell mateix any, es féu el primer homenatge a la tomba de Rafael Casanova a l’església parroquial de Sant Boi de Llobregat. El bicentenari dels fets del 1714 fou decisiu: el juliol del 1914 s’inaugurà, a Vic, una làpida a Bac de Roda i, el setembre, es traslladà l’estàtua de Casanova al seu emplaçament actual, i se n’erigiren nous monuments a Cardona, a Moià i en altres poblacions del país.

L'impuls institucional
L’inici del culte cívic fou una iniciativa de la mateixa societat civil catalana, atesa l’absència d’organismes polítics propis. El puixant catalanisme polític, que en 1906-1909 organitzà el moviment unitari Solidaritat Catalana, permeté l’entrada dels catalanistes a diferents ajuntaments i, sobretot, a la Diputació de Barcelona. Així mateix, possibilità la creació d’un primer autogovern, la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923). D’aquesta manera, totes aquestes institucions polítiques feren seva la revindicació popular i contribuïren al seu impuls espectacular.

La primera prohibició
El règim del general Primo de Rivera (1923-1930) es caracteritzà pel seu antiobrerisme i anticatalanisme. Per això, va suspendre la Mancomunitat de Catalunya, el primer autogovern català de la modernitat i, des del principi, va prohibir la celebració de la diada. El 1924 s’intentà fer una missa que no fou autoritzada. L’arquitecte Antoni Gaudí, que hi volia assistir, fou detingut i multat. Aquell mateix any, a Lleida aparegué una bandera estelada.