300 Onzes de setembre

La persistència de la memòria

La memòria dels fets es va començar a construir ja des del moment mateix de la guerra. Els qui hi van participar van voler deixar el seu testimoni. Aquells qui formaven part de les elits cultes el van poder recollir per escrit, com és el cas de les Narraciones históricas de Francesc de Castellví, escrites a Viena. Els qui pertanyien als sectors populars el van transmetre de generació en generació. La repressió patida posteriorment, pel seu caràcter traumàtic, alimentà el record dels fets.

Les protestes i els intents de revertir la situació per les armes i de recuperar les institucions polítiques pròpies es perllongaren fins a la segona meitat del segle xviii. El 1719 hi hagué un aixecament armat encapçalat per Pere Joan Barceló (Carrasclet). El 1725 la pau de Viena signada entre l’emperador Carles VI i Felip V marcà un punt d’inflexió, però la resistència armada continuà fins al 1736. Aparegueren també manifestos de protesta, com Via fora els adormits (1734) o Record de l’Aliança (...) al Serm. Jordi-Augusto, rei de la Gran Bretanya... (1736). L’any 1760, ja dins l’ordre borbònic, s’inicià una nova estratègia reivindicativa que es concretà en la presentació del Memorial de Greuges (1760).

La dimensió internacional
Atès el caràcter internacional que tingué la guerra de Successió, no ha de sobtar que la resistència final de Barcelona tingués una gran repercussió arreu de l’Europa de l’època. El mateix Voltaire s’admirà de la resistència catalana en una obra centrada en els temps de Lluís XIV de França. El cas dels catalans va recórrer durant molts anys les cancelleries europees, especialment en esclatar nous conflictes bèl·lics al continent.