Un dels puntals del obrerisme fou, des de sempre, el foment de l’aprenentatge. En un temps en què l’educació no era pública i restava supeditada a les escoles privades i religioses, molts treballadors optaren per l’autodidactisme i la creació de marcs d’aprenentatge propis (ateneus, escoles, biblioteques o centres d’estudi). Com a institucions netament obreres, la majoria de cooperatives destinaren fons col·lectius a pagar l’escolarització externa dels fills i filles dels associats. Alhora, així que podien, organitzaven una escola pròpia, ja fos per atendre els infants o classes nocturnes per als adults. De manera anàloga, obraren molts sindicats agrícoles. Des del cooperativisme, a més, també es reivindicà l’educació pública, amb una participació activa en la Campanya Pro Educació Popular de 1918.

La major part d’escoles cooperatives practicaren una pedagogia moderna, activa i aconfessional; en igualtat, sense separació entre nens i nenes; fonamentada en l’aprenentatge racional, pràctic i crític; en la promoció del contacte amb la natura, l’ús del joc i l’abolició de càstigs i premis. Alguns exemples foren l’escola de la Societat Agrícola de Valls (1894), la de la cooperativa La Regeneradora de Llagostera (1902) o la del Forn del Vidre (Cristalleries de Mataró) de Joan Peiró (1931). A Barcelona, l’escola de La Vanguàrdia Obrera d’Horta (1905); la de L’Empar de l’Obrer de Sants (1924); la de La Flor de Maig; la de L’Econòmica (ambdues de 1927); o la de Pau i Justícia (1935) del Poblenou. Aquestes tres últimes es coordinaren durant la dècada de 1930 en les Escoles Cooperatistes del Poblenou.

Quan l’Estat no proveeix tot el que la gent necessita, aquesta es mobilitza i s’organitza per aconseguir-ho. Les escoles cooperatives són hereves d’un intens moviment social produït durant el tardofranquisme. Nascudes de l’autoorganització popular comunitària, les escoles cooperatives —sovint anomenades escoles de resistència— foren creades per famílies d’alumnes, o bé per docents, o de manera mixta, i arribaren a ser 265 centres amb l’adveniment de la democràcia. Les escoles cooperatives s’aplegaren des de 1966 al voltant de l’Associació de Mestres Rosa Sensat. El 1976 es constituí la Unió de Cooperatives d’Ensenyament de Catalunya, tot reivindicant la seva conversió en escola pública. El desembre de 1978 es constituí el Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana (CEPEPC), i en un procés de deu anys culminà la integració de 71 centres a la xarxa d’escoles públiques. D’altres, però, preferiren mantenir-se com a cooperatives i seguir el model que havia inspirat la seva creació.

Avui, una seixantena d’escoles cooperatives, agrupades en la Federació de Cooperatives d’Ensenyament de Catalunya (FeCEC), treballen per defensar el model cooperatiu, mantenint el cultiu de l’esperit crític, l’autogestió i l’autonomia, i participant en la revolució educativa associada a les noves propostes de l’escola lliure. Una iniciativa transformadora és el foment de les cooperatives d’alumnes, projectes d’autogestió real i pràctica a partir d’una activitat econòmica cooperativitzada. L’experiència permet la participació dels alumnes en un projecte vivencial comú de base col·laborativa, processos en els quals poder assajar de forma activa els valors del cooperativisme.