Durant la crisi de l’Antic Règim a la monarquia hispànica hi ha un intent de racionalitzar les estructures de l’estat. S’apliquen reformes il·lustrades per fer més eficient la política, el comerç, la indústria i les infraestructures. Aquest sistema s’anomena despotisme il·lustrat, i com en altres indrets d’Europa el seu màxim ideari és «tot per al poble però sense el poble».

A Catalunya, l’absolutisme borbònic rep el nom de Real Acuerdo. És un sistema centralista i dual de govern representat pel capità general i la Reial Audiència, tot i que sense unitat interna a causa de les discrepàncies entre el militarisme del primer i el civisme de la segona.

Les idees il·lustrades i la preocupació per la modernització són presents a la societat catalana des de finals del segle XVIII amb un caràcter utilitari i pràctic, fonamentat en l’estudi de les ciències experimentals i en la formació tècnica dels treballadors. Antoni de Capmany, representant a Madrid de l’Ajuntament de Barcelona i de la Junta de Comerç del Principat de Catalunya, tot i defensar la idoneïtat dels gremis, impulsa aquest nou ideari reformador.

Catalunya al segle XVIII aposta decididament per l’especialització vitícola en règim de rabassa morta, un fet clau en el creixement econòmic del Principat. L’exportació des del port de Salou de vi i aiguardent, primer cap a l’Europa septentrional i després cap al mercat americà en menor proporció —mai per sobre del 37 % del total—, permet acumular capitals i importar matèries primeres com el cotó i el lli, bàsics per al sorgiment d’una nova indústria tèxtil local. Les noves protofàbriques viuen a Barcelona un dels moments més vigorosos de tot Europa en la producció d’indianes i pintados.

Al camp, les diverses indústries manufactureres conviuen amb les feines agrícoles i preparen laboralment la població rural per a la futura Revolució Industrial. En un context de creixement demogràfic, l’objectiu d’aplicar polítiques mercantilistes (augment de les exportacions, protecció de la producció local) incentiva l’ocupació laboral d’amplis sectors de la població.

Tot i que la societat catalana durant la crisi de l’Antic Règim continua essent estamental, el creixement econòmic afavoreix una major complexitat social. Els canvis afecten la vida quotidiana en general. Els nous paradigmes mentals i socials alteren aspectes de la feina, l’alimentació, les formes d’oci i les relacions entre sexes.

Les principals activitats d’esbarjo a Catalunya són el teatre; la música —les obres de Haydn tenen una gran difusió—; els balls públics o privats —en especial els de màscares—; les exposicions de productes artesanals, de personatges de cera, i d’animals i persones amb trets físics especials; els titelles; les ombres xineses, i l’enlairament de globus aerostàtics. A causa de la «perillositat» de l’oci, les administracions s’esforcen a gestionar-lo per garantir l’ordre social i obtenir ingressos mitjançant la venda d’entrades.

El XIX és per a Catalunya un segle de molta inestabilitat política. A partir del 1793 i fins el 1833, el país coneix la crisi definitiva de l’antic règim i la introducció del liberalisme prefigura un nou model de societat que troba, però, una forta resistència en el carlisme. Aquest moviment conservador i tradicionalista, té una forta implantació en determinades comarques, i provoca un llarg conflicte armat.

Les pugnes entre liberals i absolutistes, durant el regnat de Ferran VII, i entre moderats i progressistes, durant el regnat d’Isabel II, posen de manifest les dificultats de consolidar un estat liberal modern en el conjunt d’Espanya. A la segona meitat de segle, les idees democràtiques i l’aparició del moviment obrer, juguen un paper fonamental en la mobilització política i la transformació del país.

Després de l’embranzida econòmica del segle XVIII, Catalunya coneix durant el segle XIX les transformacions econòmiques i socials derivades de la industrialització. Un cop acabada la primera guerra carlina (1833 - 1840), el creixement industrial, ja iniciat en la dècada anterior, es torna espectacular amb la introducció generalitzada de la màquina de vapor.

La industrialització, basada sobretot en el sector tèxtil, configura una geografia particular que transforma el territori. A les localitat manufactureres tradicionals com Barcelona, Terrassa o Sabadell, s’hi instal·len els anomenats ‘vapors’, fàbriques que atreuen a milers de treballadors provinents de zones rurals. Al mateix temps, a les conques fluvials s’hi instal·len les colònies fabrils, que aprofiten l’energia hidràulica.

Amb la industrialització, Catalunya coneix els progressos i conflictes derivats d’una societat capitalista. La burgesia catalana pren consciència i s’organitza políticament per defensar els seus interessos a les corts espanyoles. Les campanyes a favor del proteccionisme a la indústria topen amb els interessos de bona part de l’estat, on encara hi predomina una estructura econòmica tradicional.

Per la seva part, la classe obrera també s’organitza davant les lamentables condicions de vida a les que es veuen sotmesos molts treballadors. Les agrupacions obreristes creixen i, a partir de la segona meitat de segle, el sorgiment de partits polítics i sindicats connectats amb el moviment obrer internacional, juguen un paper clau en les mobilitzacions socials i els conflictes polítics del país.

La influència del romanticisme i dels corrents culturals europeus de l’època, generen la Renaixença, un moviment de revitalització de la llengua i la cultura catalana que afecta tots els àmbits de la creació i a totes les classes socials. Els autors de la Renaixença, connecten la societat catalana amb la seva tradició històrica i tenen una importància cabdal en la formació d’una consciència nacional.

Al llarg del segle XIX, els diversos conflictes amb l’estat i el dinamisme propi de la societat catalana, amb tota la seva complexitat, riquesa i contradiccions, posen les bases del futur catalanisme polític. El 1880 es celebra el primer Congrés Catalanista i dos anys després es constitueix el Centre Català, que té entre les seves primeres accions la presentació d’un memorial de greuges al rei Alfons XII .

Els canvis socials i el creixement de la població obliguen a adequar l’espai urbà a les noves exigències. L’enderrocament de les muralles que encotillen les ciutats i la construcció d’eixamples i barris nous planificats amb racionalitat urbanística, són un primer pas. En el cas de Barcelona, les muralles s’enderroquen el 1854 i s’implementa el Pla Cerdà, que construeix l’Eixample.

Les ciutats es doten d’equipaments diversos. El clavegueram i el subministrament d’aigua als habitatges es generalitzen i suposa una fita transcendental per a la millora de les condicions de vida. La gasificació contribueix a l’enllumenat dels carrers i el transport es modernitza amb tramvies de tracció animal.

El Modernisme és el corrent artístic i cultural dominant arreu del món occidental en el tombant de segle. A Catalunya, es nodreix d’un moment històric que li atorga un caràcter ben particular. Les ciutats creixen, acollint la nova arquitectura, i la necessitat de modernitzar la societat i la cultura, esdevé una prioritat pels intel·lectuals modernistes del país, en el marc de les successives crisis polítiques.

Figures tan destacades com Antoni Gaudí, Joan Maragall, Ramón Cases o Santiago Rusiñol, expressen el seu esperit transformador des de diferents sensibilitats i situen la cultura catalana en primera línia. L’arquitectura, la música, el teatre, la literatura i també l’assaig polític, s’imbueixen de l’esperit del modernisme i tenen un gran impacte en la societat de l’època.