Església i Estat durant la Segona república espanyola és una obra singular, en diversos volums, que aplega material documental, inèdit o publicat, de l’arxiu del cardenal Vidal i Barraquer. Així doncs, és una valuosa font primària sobre els primers anys de la Segona República.

La premsa local, humil i tanmateix tan llegida, ha tingut un paper vertebrador de la societat catalana en els moments difícils, així com en les breus etapes de normalitat democràtica que no han patit censura, civil o militar.

La societat dels anys trenta començà a conèixer les vacances pagades, fet insòlit en el món del treball. Les classes benestants en gaudien i les imatges començaren, en una elit, a fer-se socialment presents. Una excel·lent revista que va plasmar aquest procès fou D’Ací i D’Allà, publicada a Barcelona entre 1918 i 1936.

Al llarg de la història, , les epidèmies amb resultats mortals foren una terrible calamitat social. No fou fins al segle XIX que s’hi començà a posar solució, instaurant mesures d’higiene, clavegueram, aigua corrent i, especialment, amb les primeres vacunes.

L'escriptora catalana Teresa Pàmies (Balaguer, 1919 – Granada, 2012) recorda a Dolors Piera, una mestra, política, lluitadora i exiliada com ella.

L’Obra del Cançoner Popular de Catalunya ha estat una de les iniciatives de recuperació del patrimoni més singulars i importants de l’Europa contemporània pel seu volum i simbolisme. De la mà del meteoròleg i mecenes Rafael Patxot, el projecte s’inicià el 1921 amb la voluntat de recollir i preservar totes les cançons catalanes populars.

La situació dels milers de catalans exiliats, derivada de la venjança dels guanyadors de la Guerra Civil, fou dramàtica. La Generalitat no disposava de recursos financers, i es trobava materialment impossibilitada per ajudar la ciutadania perseguida i exiliada.

Una de les activitats propagandístiques més dinàmiques durant la guerra civil fou la promoció i divulgació de manifestos i cartes col·lectives de suport. Un dels principals objectius era la creació d’un clima internacional favorable a la causa de la República i l’especificitat catalana.

Durant la Segona República la qüestió religiosa fou un dels temes més polèmics, tant a nivell polític com social. La influència eclesial en el món polític i social d'aquells temps és difícil d'imaginar avui.

Regeneracionisme i regionalisme foren les respostes a la decadència, la corrupció i el centralisme en el moment del descrèdit de l'Estat per la manera com s'havien perdut les darreres colònies espanyoles.

Del 25 al 27 de març de 1892 La Unió Catalanista va celebrar la seva primera Assemblea a la ciutat de Manresa. D’aquest primer congrés en sorgiren les Bases per la Constitució Regional Catalana, document que fou sintetitzat i conegut com a Bases de Manresa.

La qüestió idiomàtica ha estat un dels cavalls de batalla de la convivència a l’Estat Espanyol. Castella ha volgut imposar una sola llengua a l’Estat amb l’excusa de la comprensió, quan per dret, història, població o legitimitat moral no podia fer-ho de forma unilateral.

En moments de desesperança col·lectiva, com ho fou el març del 1938,  els ànims baixaven i la moral també. L’historiador i escriptor Ferran Soldevila va publicar un article excepcional. En aparèixer ho feu amb tots els honors, a la principal publicació cultural del país, la Revista de Catalunya.

Ara fa seixanta anys va editar-se i distribuir-se clandestinament un assaig sobre Catalunya del sacerdot bergadà, músic, professor de català i escriptor Josep Armengou. 

Manuel Fontserè fou el forjador del Servei Metereològic de Catalunya (SMC) que la Mancomunitat creà i que encara avui conserva el nom com a homenatge i record als promotors. 

A la portada del diari, La Publicidad que catalanitzarà plenament títol i contingut tres anys després, apareix la primera conversa de Pompeu Fabra, de qui commemorem l’aniversari.

La forta personalitat del fundador i director de La Veu de Catalunya i primer president de la Mancomunitat de Catalunya es constata no només en les obres que desplegà sinó també en la projecció d’un singular pensament.

Lluís Esteve fou un personatge valent i modest. Compromés amb Estat Català, patí l’exili. Un cop tornat a Barcelona, lluita clandestinament. La seva ardidesa el porta a publicar, sota el franquisme un diari informatiu, aliadòfil i del que se’n conserven pocs números.

Aquesta carta, datada a Burgos el 21 de febrer de 1938 és una més de l’epistolari de presó del polític català que fou afusellat l’abril del mateix any.

L’Església catalana ha tingut una profunda implicació amb la llengua catalana. El clergat es mantingué amb l’ús normal del català en les activitats eclesiàstiques.

Nipho fou un dels primers periodistes de la península en un segle que a Catalunya el control de la premsa era absolut. 

La caricatura titulada "A la central del Nord", del dibuixant Opisso, apareix al número 328 de la revista satírica el Cu-cut! corresponent al 3 de setembre de 1908.

El manifest que reproduïm el transcrivim de "La Guerra de les nacions. Crònica coetània de la Primera Guerra Mundial" del periodista i historiador Antoni Rovira i Virgili

Josep Puig i Cadafalch, serà votat president de la Mancomunitat arran la mort de Prat de la Riba, el primer d’agost de 1917. 

Els municipis van jugar un paper fonamental en la reivindicació per a un Estatut d’Autonomia per Catalunya. Aquesta reivindicació serà un clam generalitzat a la tardor-hivern de 1919.

L’exhibició pública de la bandera catalana té els anys de la Mancomunitat de Catalunya un simbolisme: encarnar les ànsies de la llibertat de Catalunya. 

L’heroi del Marne és molt present en la Catalunya polaritzada de la primera guerra mundial. Els partidaris dels aliats tenen la imatge d’una França que lluita per la llibertat, amb els voluntaris catalans com a símbol. 

El juny de 1920, Alfons XIII visita una Barcelona molesta per la nul·la resposta a la voluntat d’autonomia expressada. La darrera setmana de juny, la premsa nacionalista va plena de comentaris sobre la bandera catalana entesa com el símbol que exterioritza la protesta pacífica al carrer de la població. 

L’estiu del 1921 ve marcat per la derrota d’Annual el juliol i pel "plet dels telèfons" quan la Mancomunitat demana la concessió de la telefonia, que estava en mans de la Companyia Peninsular, una empresa privada de Barcelona. 

Durant el franquisme, segons el Concordat vigent, l’Estat espanyol tenia drets en el nomenament de bisbes. La voluntat dels fidels catalans de disposar de pastors arrelats a la seva terra, que coneguessin la llengua i la identitat, topava amb la voluntat centralista de subordinar els càrrecs eclesiàstics. 

El primer divendres de març de 1974, a la presó Model de Barcelona, acomplint la sentència del tribunal militar que el jutjà, és executat el militant del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL) Salvador Puig Antich, acusat de la mort del subinspector de policia Francisco Anguas. 

La censura, una de les manifestacions del règim franquista més negatives, fou viva i ben viva a la mort del dictador. Tots els càrrecs policials, judicials, administratius, polítics continuen actuant, especialment en el que fa referència a la cultura catalana.

Si bé la data de fundació del monestir de Ripoll és incerta hom considera el 879 com la més probable atenent la monografia que el canonge Eduard Junyent va dedicar al monestir el 1969, on escriu que fou iniciat arran Gifré el Pilós en iniciar la repoblació del país.

La justícia té una gran importància en el conjunt dels organismes i funcions de l’Estat i durant la Generalitat republicana i hagué molt d’interès en bastir-la d’arrel catalana. El Departament de Justícia fou així una iniciativa nova i Pere Coromines en fou l'artífex.

La personalitat i l’obra de Josep Pla han estat estudiades i analitzades des de diversos punts de vista, i, sovint, discutides. No hi ha dubte que assolí una gran influència social des del setmanari Destino la seva principal tribuna.

El 1939 el director de l’ABC de Sevilla Luis de Galinsoga és nomenat director del barceloní La Vanguardia. El diari afegí Española a la seva capçalera i, com tota la premsa, assolí un extraordinari nivell de servilisme, obligat per les circumstàncies dictatorials. 

Josep Batista i Roca fou un promotor d’activitats cíviques ben conegut als anys vint i trenta excel·lint en la formació a la joventut en valors morals - moviment escolta, Palestra, etc.- i que promogué des del seu exili a Anglaterra multitud d’iniciatives –Jocs Florals, Pen Club, etc.- de reconeixement a la identitat catalana i a la llengua i cultura.