Entre finals de segle XIX i principis del XX, es produeix un nou impuls en els sistemes de producció, conegut com la segona revolució industrial. El caracteritzen la utilització de noves fonts d’energia, com l’electricitat i el petroli, la diversificació industrial, amb l’aparició i el desenvolupament de nous sectors, així com la generalització de nous sistemes de comunicació i transport.

Les ciutats creixen progressivament i l’augment de la demanda urbana, juntament amb la internacionalització del mercat agrari, és un dels factors determinants de la transformació del món rural. En moltes comarques catalanes, però, els canvis tenen un abast limitat i les novetats conviuen amb una estructura tradicional de producció.

La crisi profunda del regim de la Restauració, ocasionada per la pèrdua de les últimes colònies d’ultramar el 1898, dóna un nou impuls al catalanisme polític. Al 1901, en motiu de les eleccions a Corts, es crea la Lliga Regionalista, un partit de tall conservador, proper a la burgesia catalana, que neix amb la voluntat d’establir una nova governabilitat tant a Catalunya com a Espanya.

El 1906, com a resposta a una sèrie d’agressions governamentals, es crea Solidaritat Catalana, una coalició que agrupa a distintes forces catalanistes, inclosa la Lliga. La coalició obté un èxit rotund a les eleccions, tot i que es dissol al cap de poc per discrepàncies ideològiques. A partir de les eleccions de 1909, el catalanisme queda dividit en dues grans branques: la dreta regionalista i pactista i l’esquerra nacionalista i republicana.

El 6 d’abril de 1914 es constitueix la Mancomunitat de Catalunya, la primera institució d’autogovern del país des de 1714, assolida gràcies a l’impuls i a la força dels sectors catalanistes. La Mancomunitat federa les quatre diputacions provincials catalanes i, encara que es tracta d’una institució de caràcter estrictament administratiu, té una gran importància política.

Presidida per Enric Prat de la Riba (1914 – 1917) i per Josep Puig i Cadafalch (1917- 1923), militants ambdós de la Lliga Regionalista, la institució es converteix en un instrument bàsic al servei de la la modernització del país. La Mancomunitat construeix infraestructures de mobilitat, sanitàries i educatives, i contribueix a la dinamització de la llengua i la cultura catalana.

El moviment obrer, inspirat pel pensament marxista i anarquista, guanya en importància política en el tombant de segle, tot i el fracàs de la vaga general de 1902 i la repressió que segueix a la Setmana Tràgica. El 1910 es constitueix la Confederació Nacional del Treball (CNT), d’arrel anarcosindicalista, que esdevé el sindicat hegemònic de l’obrerisme català fins a la guerra civil.

Després de la vaga de la Canadenca (1919) que aconsegueix la instauració de la jornada laboral de vuit hores, l’escalada d’atemptats entre anarquistes i pistolers de la patronal converteix els carrers de les ciutats catalanes en un autèntic camp de batalla. La dictadura militar de Primo de Rivera, esdevinguda en 1923, inicia una forta repressió contra les organitzacions obreres.

El 14 d’abril de 1931 Francesc Macià proclama la República després de l’enfonsament dels partits monàrquics a les eleccions municipals i pacta amb la resta de forces democràtiques de l’estat espanyol l’aprovació d’un estatut d’autonomia política per a Catalunya. Així, en el marc de la II República Espanyola, es restaura l’antiga Generalitat, encara que amb unes atribucions completament renovades.

La República inaugura un període de democràcia i llibertats marcat per la polarització social i un context internacional presidit per l’ascens del feixisme i la crisi econòmica. Els conflictes desemboquen, finalment, a l’aixecament militar (1936) i a la guerra civil. La Generalitat s’implica fins a les darreres conseqüències en la defensa de la legalitat republicana i en la lluita contra el feixisme.

El cop d’estat militar del 17 de juliol de 1936 dóna pas a tres anys de cruenta guerra civil. Catalunya es manté fidel a la República i, al mateix temps, viu un procés revolucionari impulsat per les milícies anarquistes. La Generalitat organitza la resistència i l’esforç bèl·lic, i pateix els enfrontaments interns de les diferents forces polítiques i sindicals mobilitzades.

La població civil es veu colpejada per les penalitats del conflicte: l’encariment dels preus, la fam i els bombardejos. La derrota a la batalla de l’Ebre, marca el destí del bàndol republicà i suposa la caiguda de Catalunya. El final de la guerra i l’inici de la dictadura militar del general Franco, comporta la supressió de l’autonomia catalana, l’exili i una forta repressió dels moviments catalanistes i d’esquerres.