No sabem amb precisió quan van arribar els primer humans a les nostres terres, però hem trobat testimonis de 450.000 anys d’antiguitat. Des del paleolític inferior fins el neolític, podem resseguir les característiques que conformen la condició humana: la fabricació d’eines, el control del foc, la capacitat de comunicar-se o la concepció d’una cosmologia per explicar la vida i la mort.

Els grups nòmades de caçadors- recol·lectors habitaven en coves i ens han llegat les seves pintures i gravats. Amb l’extensió de l’agricultura i la ramaderia, apareixen els primers poblats que evolucionen fins a esdevenir societats complexes, a les portes de l’edat del bronze. Es tracta d’un llarg període, ple d’episodis fonamentals per a la humanitat, i del qual encara ens queda molt per descobrir.

Durant el bronze final (1250 - 700 aC) les comunitats establertes al territori català entren en un període de grans transformacions socials, econòmiques i culturals. Aquests canvis es relacionen amb l’arribada d’onades migratòries procedents del centre d’Europa i amb l’establiment de xarxes d’intercanvi entre les comunitats a banda i banda dels Pirineus.

A partir de l’edat del ferro (700-550 aC), els contactes amb els pobles de l’àrea de la Mediterrània oriental (fenicis i grecs) afavoreixen i estimulen el desenvolupament econòmic, tecnològic i cultural dels grups autòctons. L’evolució que es produeix durant aquesta etapa és decisiva en la consolidació de la cultura ibèrica.

La cultura ibera es desenvolupa a partir del segle VI aC en una vasta regió de l’occident mediterrani. Es tracta d’un conjunt de pobles diversos que comparteixen una sèrie de trets culturals. Com els grecs o els etruscos, posseeixen una civilització complexa i desenvolupada amb xarxes urbanes i comercials, encunyació de moneda i un sistema d’escriptura propi aplicat a una llengua autòctona.

El coneixement que tenim de la civilització ibera no ha deixat de créixer en els últims anys. Els jaciments arqueològics que trobem a Catalunya, com el d’Ullestret, ens mostren una societat guerrera, que domina la metal·lúrgia del ferro i manté contactes comercials amb altres pobles de la mediterrània, especialment amb els cartaginesos i els grecs. Aquests contactes s’intensifiquen quan, cap el 580 aC, els grecs provinents de Massalia funden a la costa catalana la colònia d’Empúries. 

L’any 218 aC, durant la segona guerra púnica, l’exèrcit romà desembarca a la ciutat aliada d’Empúries. Un cop vençuts els cartaginesos, els seus grans rivals a la mediterrània occidental, els romans s’estableixen a la península ibèrica iniciant un llarg període de dominació. Les diverses rebel·lions dels pobles autòctons són reprimides i la societat ibèrica assimila la romanització progressivament.

Els romans estructuren el territori en províncies i construeixen calçades que connecten els principals enclavaments. Tàrraco esdevindrà la ciutat més important d’Hispània. Nombrosos colons procedents de la península Itàlica i de la Mediterrània hel·lenística s’hi instal·len. La cultura i la llengua llatina arrelen i es mesclen amb les cultures locals, posant les bases d’una nova societat.

Als segles III i IV, les fronteres de l’Imperi Romà ja no són segures i les crisis econòmiques i socials sovintegen. Una religió monoteista d’origen oriental, el cristianisme, desplaça les creences tradicionals. Després d’un intent de repressió, l’emperador Constantí en legalitza la pràctica i, l’any 380, Teodosi I el Gran proclama el cristianisme com la religió oficial a l’Imperi Romà.

La sòlida organització dels cristians catòlics perviu a la caiguda de l’imperi romà i esdevé un suport imprescindible pels nous regnes germànics. Els visigots, que en el moment d’establir-se a la península ibèrica professen l’arrianisme, amb el pas dels segles acaben adoptant el catolicisme com a religió oficial.