Templers

Els templers

Abans del segle XI, als monjos se’ls solia anomenar «soldats de Crist», ja que menaven una vida de sacrifici i de renúncia als plaers. Coincidint amb la sacralització de les guerres per la defensa de l’Església, els guerrers van començar a ser definits com a «soldats de sant Pere» o «soldats de Crist». Els més elogiats van ser els croats que marxaren a Jerusalem, perquè anaren a combatre per la fe en un viatge molt arriscat.

Però, per gran que fos el seu fervor, resultava obvi que en un escenari de lluites dilatades en el temps no es podia confiar en el compromís total d’aquests homes. Per defensar Terra Santa, calia un nou tipus de «Milícia de Crist» que es caracteritzés pel seu servei permanent i abnegat. La fórmula es trobà quan, a Jerusalem, uns cavallers feren vots monàstics i decidiren viure en comunitat, i van crear el primer orde religiosomilitar, format per monjos que eren a la vegada guerrers.

Els pobres cavallers de Crist

El regne de Jerusalem trigà uns anys a consolidar-se i la ruta dels peregrins continuava sent perillosa. Vers el 1120, per combatre aquesta situació, nou cavallers liderats per Hug de Payens es reuniren en confraria i van jurar protegir els pelegrins en el seu trànsit als Llocs Sants. Al cap de poc, el rei Balduí II, que volia aprofitar la força militar d’aquests «pobres cavallers de Crist», els oferí les estances del seu palau (la mesquita d’Al-Aqsa). Com que es creia que aquell edifici era el temple de Salomó, començaren a ser coneguts com a templers. 

L’elogi de la nova milícia

Els templers trobaren un ferm aliat en Bernat de Claravall, fundador de l’orde del Cister. Aquest ajudà a resoldre el dilema de com es podia ser monjo i soldat alhora, i va afirmar que era possible si el templer combatia contra els enemics de la cristiandat. El 1129, un concili autoritzà l’orde i la seva regla. Per a reforç del seu ideal, Bernat va escriure poc després l’Elogi de la nova milícia, on justifica l’elecció vital dels frares i els lloa com a guardians dels pelegrins i els Sants Llocs.

El reconeixement final de l’orde

El paper del Temple seria finalment sancionat pel papa Innocenci II a la seva butlla Omne datum optimum, on definia els frares del Temple com a «defensors de l’Església i adversaris dels enemics de Crist». El papa els deslliurava de l’obediència al patriarca de Jerusalem, i a qualsevol altre bisbe, i els situava directament sota la tutela de la Santa Seu. La butlla també estatuïa la jerarquia i els privilegis de l’orde, com ara el fet de poder disposar d’esglésies, cementiris i capellans propis.