Amb motiu del 75è. aniversari del seu afusellament, el Museu d’Història de Catalunya acollirà un acte en reconeixement a la figura del general Domènec Batet i Mestre, que fou executat per haver-se mantingut fidel a la república després de l’aixecament feixista i com a repressió a la seva trajectòria professional.

L’acte tindrà lloc el 17 de febrer, a les 7 del vespre, i hi intervindran el biògraf del general Batet, Hilari Raguer, i el catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona, Josep Maria Solé i Sabaté.

Militar professional

Domènec Batet i Mestres (Tarragona 1872 – Burgos 1937) va començar la seva carrera militar després d’oferir-se voluntari a Cuba, on va guanyar condecoracions i ascensos. Però era un militar pacifista (que també n’hi ha). Havia pres part en una guerra terrible, la de Cuba, i per això no volia que es plantegés un conflicte entre l’exèrcit i el poble. Ho demostrarà en la manera humana de reprimir la insurrecció anarquista de l’Alt Llobregat del 1932 i la revolta nacionalista i socialista del 6 d’octubre de 1934, i els esforços per evitar la del juliol del 1936.

L’expedient Picasso

Després del desastre d’Annual al Marroc (1921) es va instruir un procés per depurar responsabilitats. Batet, aleshores coronel, va ser un dels jutges instructors (1922-1923), però, escandalitzat per l’injust favoritisme imperant, va demanar ser rellevat. Va enviar al ministre de la Guerra, Alcalá Zamora, un extens informe sobre la corrupció i la ineficiència dels “africanistes”, entre ells els germans Franco.

El punt principal de la depuració de responsabilitats pel desastre d’Annual era si hi havia hagut intervenció del rei en la direcció de les operacions militars, al marge del ministeri de la Guerra. L’expedient Picasso havia de ser discutit a les Corts, quan després de les vacances d’estiu es reprenguessin les sessions, però el 23 de setembre de 1923 el general Primo de Rivera es va avançar a donar el cop d’estat des de la capitania general de Barcelona i proclamar la Dictadura, que Alfons XIII es va afanyar a ratificar.

Cap de la IV Divisió Orgànica: el 6 d’octubre

Poc després de proclamar-se la República (1931) va ser nomenat cap de la IV Divisió Orgànica (Catalunya), en lloc de López Ochoa. Va mostrar-se sempre deferent amb la Generalitat, va donar unes instruccions humaníssimes sobre el tracte als soldats, va promoure l’ús del català a les casernes i va prohibir que els militars intervinguessin contra manifestacions de catalanisme. Exhortava els militars a no exaltar-se encara que creguessin sentir “visques” i “moris”. És en una d’aquestes circulars que va escriure unes paraules que li costarien molt cares. Al·ludint a l’exèrcit francès, qualificat de “mut” (l’Armée, la grande muette) perquè no intervenia en política, va dir:

Así como la Ordenanza dice que “seguirán el camino más propio de su espíritu y honor”, yo afirmo que, en circunstancias como éstas, lo más correcto y lo más propio a nuestro espíritu y honor es el ser muchas veces sordo, el ser ciego y el ser manco para dar cuenta a mi Autoridad de todo lo que se haya presenciado u resolver yo en consecuencia con toda la responsabilidad que el cargo lleva consigo.

Tenia un fill d’ultradreta, falangista i espanyolista, de la Peña Ibérica i l’Espanyol (però, indignat pel que havien fet al seu pare, després de la guerra va trencar amb el franquisme i la Falange i no va acceptar cap condecoració del règim).

En la repressió de la revolta anarquista de l’Alt Llobregat va actuar amb eficàcia i rapidesa, però sense fer cas de les consignes brutals d’Azaña.

El més important, d’aquests anys de la República, és la seva actitud en la insurrecció de Companys el 6 d’octubre de 1934, motivada per l’anul·lació de la llei de contractes de conreu i per l’entrada en el govern de ministres de la CEDA de dubtosa fidelitat a la República. Com que es veia venir, Batet va fer avisar per doble conducte Companys que no el seguiria si es revoltava, i que ho tenia tot molt ben disposat per a sufocar ràpidament la revolta. En efecte: va actuar amb eficàcia i humanitat, amb el mínim de baixes militars i civils, contra les consignes sanguinàries que des de Madrid donava Franco. L’endemà va publicar un manifest en el qual deplorava haver hagut d’emprar la força. José Antonio Primo de Rivera va dir que era indigne d’un general espanyol. Preveient Batet que algun dia Companys tornaria victoriós, va demanar trasllat. Va ser nomenat cap de la Cambra Militar del president Alcalá Zamora, que sempre li va tenir gran estima.

La revolta del 1936

El 13 de juny de 1936 va ser nomenat cap de la Divisió Orgànica de Burgos, de la qual depenia Pamplona, on hi havia Mola. Castella la Vella i Navarra era la zona on els colpistes tenien més força, tant entre els militars com entre els civils, i Batet va acceptar per disciplina, plenament conscient del vesper on es ficava. Però les esquerres catalanes, que no li perdonaven el 6 d’octubre, van amenaçar amb retirar el suport al govern si es donava aquell càrrec a Batet. Aleshores Mola, des de Pamplona li va adreçar, el 29 de juny (vint dies abans de la revolta, que ja tenia ben preparada i decidida) una carta en la qual li deia que l’actitud de les esquerres era injusta, i afegia:

“yo no olvido que cuando estuve perseguido fue Vd. uno de los pocos generales en activo que entonces estuvo a mi lado y me defendió, me apresuro a hacerle presente mi absoluta y leal adhesión”.

Mola hauria volgut que Batet se sumés a la revolta; el va fer temptejar, però Batet ho va rebutjar.

Procés i execució

A Burgos, Batet es trobava sol, només amb el seu coronel ajudant. Va intentar resistir però els seus subordinats el van detenir i es van posar a les ordres de Mola. Va ser pràctica general que els militars que no s’havien unit a la revolta fossin afusellats immediatament. Per què es va trigar set mesos per afusellar Batet? Mola volia salvar-lo, perquè l’admirava com a militar, perquè l’havia defensat quan en caure la monarquia va ser processat, i perquè pocs dies abans de l’aixecament li havia donat paraula d’honor que no es revoltaria. De moment va ordenar que “el tractessin bé” (que no li donessin el “paseo”). Mentre Mola manava, va protegir Batet. Però des del setembre, ja abans de proclamar-se Cap d’Estat, és Franco, qui té més poder. El procés sumaríssim es posa en marxa implacablement. En el seu informe sobre els “africanistes”, Batet havia parlat de les maniobres de Franco perquè li donessin una “laureada” no merescuda. Justament la van concedir a Batet quan el 6 d’octubre no va fer cas de les consignes de Franco de repressió a sang i foc. Franco no s’acontentarà amb afusellar Batet, sinó que el voldrà humiliar de mil maneres: mirant de privar-lo de la pensió per la “laureada” (que és inembargable), expulsant-lo de l’exèrcit (li fa dir expressament, per escrit, que ho fa “por su desamor a la Patria demostrado en momentos trascendentales para la vida de ella”) i fent-lo finalment executar amb solemnitat i publicitat excepcionals.

L’ambient enrarit de la justícia militar a Burgos no oferia garanties jurídiques. Sota l’aparent compliment de les normes processals, tot el sumari de Batet és una farsa. Diferents militars s’excusen d’acceptar al defensa de Batet: ningú gosa defensar-lo. Finalment, el coronel Miquel Ribas de Pina, que manava un regiment d’artilleria d’aquella Divisió, sol·licitat per Batet, diu que accepta amb molt de gust. Ribas pertanyia a la noblesa rural mallorquina i era persona culta, de la Reial Acadèmia de la Història, amb algunes publicacions d’història militar. En resposta a l’acusació del fiscal, que acusa el general Batet de rebel·lió militar, es limita a transcriure la definició que d’aquest delicte donava l’article 237 del Codi de Justícia Militar aleshores vigent: “Son reos del delito de rebelión LOS QUE SE ALCEN EN ARMAS contra la Constitución del Estado Republicano, contra el Presidente de la República, la asamblea Constituyente, los Cuerpos Coelgisladores o el GOBIERNO CONSTITUCIONAL Y LEGÍTIMO” (les majúscules són de Ribas). L’endemà d’haver presentat aquest escrit, el coronel Ribas de Pina és rellevat del càrrec de defensor, i amb efectes retroactius. Se li treu el comandament del seu regiment i se’l destina a un càrrec allunyat dels fronts (governador militar de Palència). En una guerra on molts fan carrera fulminant, es retirarà el 1943 amb el mateix grau que tenia el 1936.

L’acusació fiscal, la sentència i el dictamen que la confirma formulen el millor elogi que es podia fer del general Batet: que va fer tot el que va poder per evitar que triomfés la revolta militar a Burgos.

Conclusió

Batet es va mantenir fidel al govern legítim, tant el 1934 contra la revolta de les esquerres com el 1936 contra l’aixecament de les dretes; per allò primer li van donar la “laureada”, per això segon el van afusellar. És el millor exemple de la mena de generals que volia Azaña per a la seva reforma militar: un professional competent i plenament sotmès al poder civil. Llàstima que després del 6 d’octubre Azaña, processat per presumpta implicació en la revolta, se’n va distanciar. L’exèrcit espanyol, segons la seva llei orgànica, tenia per missió defensar la pàtria d’enemics exteriors i interiors. A banda dels repetits fracassos pel que fa als enemics exteriors, s’havia dedicat principalment als que considerava enemics interiors i (cosa que no deia la llei orgànica) s’atribuïen autoritat per a determinar quins eren els enemics interiors. Batet en canvi és un militar professional plenament sotmès als govern legítim. L’historiador britànic Ian Gibson, biògraf de García Lorca, ha escrit que “si había un general digno y caballeroso en el Ejército español, era Domingo Batet”.

La grandesa d’ànim es mostra no tant en la prosperitat com en la desgràcia. Batet va mostrar-se modest i mesurat després del triomf del 6 d’octubre, i en la desgràcia va mostrar una gran dignitat. Li sabia greu que la família el veiessin en aquella situació humiliant, totalment immerescuda. El P. Serapio Leturia va descriure la seva digna, valenta i cristiana mort, en una carta a la cunyada del general, que recorda les d’un altre jesuïta, el P. Ignasi Romanyà, sobre la mort de Carrasco i Formiguera.

Les breus paraules que va escriure per acomiadar-se dels seus fills són un retrat sintètic de la seva personalitat, hereva del caràcter que molta gent de les comarques tarragonines ha rebut dels colonitzadors romans, i que es caracteritza per la rectitud moral, la fidelitat en el compliment dels deures, el respecte a la paraula donada, l’austeritat de vida, el coratge en els perills, l’estoïcisme en el dolor i la grandesa d’esperit en la desgràcia:

A mis hijos.

Sed buenos ciudadanos y cumplid siempre con vuestro deber cualquiera que sean las circunstancias que os depare el destino. Las naciones sufren mucho por no cumplirse sus leyes y el mal es mucho mayor cuando faltan a ellas los propios gobernantes.

Yo repaso mi vida toda y mi conciencia está tranquila y satisfecha. Seguid mi ejemplo y no cuente para vosotros el fin que yo he tenido. Son momentos de pasión en que se desatan los instintos perversos; la justicia huya espantada, no actúa y se viste de luto... Pero ella actuará.

Os bendice y abraza vuestro padre

Domingo