La cooperació agrària a Catalunya arrencà al segle XIX a partir de les societats de treballadors del camp. La Llei d’associacions (1887), tot i que no les citava, permeté que algunes cooperatives agràries s’hi acollissin, especialment de la Conca de Barberà i del Camp de Tarragona. En aquell incipient foment cooperativista, destacaren les idees republicanes i socialistes; i s’hi agruparen els pagesos més desvalguts i sense terra, això és, parcers, arrendataris i jornalers. Aquelles societats, moltes sorgides de la sociabilitat informal als cafès, es caracteritzaren per la regla democràtica d’un home un vot.

Les societats agrícoles servien per facilitar tasques i procurar-se productes més econòmics. Hi havia la botiga de queviures i el magatzem, on s’organitzaven les compres en comú per repartir-se el sulfat, el guano o el sofre. I s’hi mancomunaven des d’eines i màquines, fins a tasques com la matança del porc, la batuda del gra i la palla, el trull, la verema i la premsa de vi. En algunes entitats s’hi implantaren seccions culturals i de servei social, com ara la biblioteca, l’escola, la secció de crèdit o la d’invalidesa i vellesa.

Sabies que algunes cooperatives van encunyar moneda pròpia?

La Llei de sindicats agrícoles (1906) donà carta de naturalesa a les societats agràries, que podien anomenar-se cooperatives o sindicats. Normalment, als pobles on ja n’hi havia, se’n creava un altre a instàncies del segment de pagesos propietaris; i un era conegut com el “sindicat dels pobres” i l’altre com el “sindicat dels rics”. Fou en aquella etapa quan sorgiren cellers i trulls. La llei regulà avantatges fiscals (exempció d’impostos i recuperació dels drets de duana), però el Ministeri d’Hisenda els limità fins a fer-los quasi inoperants, de manera que la revifada inicial quedà estroncada. Aquests sindicats agraris instituïren, en certs casos, el vot en funció de l’aportació econòmica personal.

El juliol de 1931 s’aprovà una nova llei de cooperatives, impulsada per l’Institut de Reformes Socials, tot i que ja s’hi havia estat treballant durant la dictadura de Primo de Rivera. Les novetats legislatives més importants foren l’obligatorietat del principi de portes obertes –la impossibilitat de limitar el nombre de socis–, el precepte de destinar un percentatge al fons de reserva obligatòria, i el de fixar com a no repartible el benefici obtingut en les vendes al públic no associat. Talment, algunes preferiren seguir acollides a la llei de 1906.

El 1934, d’acord amb les competències de l’Estatut, la Generalitat legislà la seva pròpia Llei de sindicats agrícoles. A la normativa, es reinstaurà el principi d’un home un vot, i s’especificà, en xoc amb la llei de 1906, que no hi podia haver “privilegis o avantatges especials a determinades persones o societats”. En aquest sentit, s’assenyalava que la dona no necessitava la llicència del marit per ser sòcia, i que els majors de setze anys –encara sense posseir els drets civils– no necessitaven autorització expressa per ser-ne socis o exercir càrrecs directius. La llei delimità la personalitat jurídica de les cooperatives, classificant-les com a populars –sense ànim de lucre i exemptes de contribucions– o com a mercantils –encarades a «millorar el rendiment de llurs negocis» i, per tant, amb gravamen d’impostos. La normativa proposà mecanismes de control, com una comissió revisora de comptes, i l’obligatorietat de lliurar anualment a la Conselleria una còpia de la memòria i el balanç comptable.

Durant la Guerra Civil, els sindicats agrícoles foren l’òrgan escollit per la Generalitat per a realitzar les transaccions comercials agràries, i per això agafaren un fort protagonisme -per exemple amb el Decret de Sindicació Obligatòria (agost de 1936)-. La normativa establia la creació d’un sindicat agrícola local si no n’hi havia; la fusió si n’hi havia més d’un; i l’entrada de tots els pagesos no socis, mesura que portà molts problemes. Els sindicats s’estructuraren en quatre seccions: venda i transformació de productes, adquisició de forniments agrícoles, assegurances mútues i caixa de crèdit.

Sabies que un artista alemany, d'origen jueu, va ser cartellista durant la Guerra Civil?

La cooperació agrària durant la dictadura franquista patí una sotregada forta. La Llei de cooperatives de 1942 fou restrictiva, vertical i intervencionista. La junta rectora podia ser escollida per l’assemblea, però calia el vistiplau sindical. S’establí un consell de vigilància i el delegat sindical local podia assistir i inclús presidir les assemblees generals. El president passà a anomenar-se jefe, trencant així amb la filosofia cooperativa. Fou en aquell context que l’estat imposà l’enquadrament de cada cooperativa a les Hermandades Sindicales de Labradores y Ganaderos. Aquesta intromissió es reforçà amb la creació, a cada província, de la Unión Territorial de Cooperativas del Campo, una coordinació jeràrquica, de dalt a baix, de desigual funcionament segons la localització.

Al final de la dictadura franquista, el món agrari reviscolà amb el lema de “Volem viure de la terra!”, lligat a la irrupció sindical de la Unió de Pagesos. El 1983 va néixer la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya, que actualment agrupa 231 cooperatives, amb més de 76.500 socis. Avui, les cooperatives agràries són projectes gestionats pels agricultors i ramaders associats, que aglutinen prop d’un 40% de la producció agroalimentària de Catalunya. Destaquen especialment les cooperatives d’oli d’oliva, que representen un 76% de la producció total d’oli del país i formen part de les denominacions d’origen existents (Les Garrigues, Siurana, Baix Ebre - Montsià, Terra Alta i Empordà); les cooperatives de la fruita seca, principalment ametlla, avellana i garrofa, que apleguen prop del 70% del producte; les del sector vitivinícola, amb setanta cooperatives, i les de l’arròs, al delta de l’Ebre, que suposen un 76% sobre el total. En el camp de la producció lletera encara destaquen exemples com les històriques Cooperativa Lletera del Cadí SCCL (1915) o la Cooperativa del Pallars (1920).

Des de fa unes quantes dècades, fruit de la intersecció entre el cooperativisme i l’agroecologia, està sorgint de forma incipient però amb força un cooperativisme agroecològic, basat en la sostenibilitat social i ambiental, que intenta arrelar les comunitats rurals al territori. Aposta per fórmules de dignificació territorial i de sobirania alimentària, focalitzades en la producció ecològica i la comercialització de proximitat, i promou l’aliança amb grups de consumidors organitzats per enfortir el mercat local i la creació de xarxes d’aprovisionament de productes agroecològics. Un dels indicadors més rellevants és l’aparició d’una gran oferta comercial de productes ecològics, tot i que el repte principal encara és el de l’escalabilitat. En aquest sentit, entre molts d'altres, cal destacar l’experiència d’Hortec SCCL (1991), que reuneix divuit socis pagesos de deu comarques catalanes diferents, amb un punt de distribució a Mercabarna. L’Olivera (1974), que tot i ser una cooperativa de treball de vins i olis d’inserció social a Vallbona de les Monges, és una experiència ben interessant del Món rural. O Biolord coop, que agrupa a dotze associats dedicats al cultiu de la poma ecològica de muntanya de la Vall de Lord, la Cerdanya i el Pallars Sobirà. El repte principal del sector radica en vincular la força del cooperativisme agrari tradicional amb l'emergència d'aquestes noves formes i perspectives ecològiques, per aspirar a transformar des de la producció i consum agrícola, el model econòmic català.