1998 Francesc Ferrer contra la imposició del castellà

Aquest mes de desembre s’acompliren vint anys del projecte de resolució que presentà el Govern de Catalunya al Parlament català, en relació a l’ús de la llengua en dos documents oficials, el d’identitat i el passaport. Francesc Ferrer, polític gironí tristament desaparegut, defensor de la llengua a tots nivells, parlà documentadament i raonadament, en una intervenció on al·ludí a raons de fons i argumentà sobre la necessitat d’acabar amb la constant discriminació de la llengua catalana. Parlà de l’etiquetatge en una reivindicació que encara avui no està resolta, com constatem en multitud de productes i serveis: des de la veu dels ordinadors que guien les rutes de cotxes, a prospectes o envasos farmacèutics, alimentaris, industrials o comercials. No obstant, moltes empreses usen amb  naturalitat el català i la resposta del públic és més que positiva. Ferrer denuncià la normativa estatal, irrespectuosa amb la pluralitat lingüística esmentada a la Constitució. Tanmateix es pot apreciar un error en el seu text. No són només 150 les normes que imposen exclusivament la llengua castellana, sinó que actualment són el doble, més de 250. Totes les normes indiquen l’obligatorietat de l’espanyol i no esmenten les altres llengües oficials de l’Estat, com si no existissin. El text aparegué publicat al Diari de Sessions del Parlament de Catalunya (16 /XII/ 1998), p. 7214-7215 i fou reproduït al volum Llengua i País que edità el Departament de la Vicepresidència el 2007.

Moltes gràcies, senyor president.

Estem aquí per parlar de la nostra actitud enfront del Projecte de resolució que ha presentat el Govern al nostre Parlament per a dues qüestions en concret: una, per al document d’identificació, per al passaport i per als permisos de conduir diversos vehicles.

Nosaltres ja ho vàrem dir en el moment que es va prendre en consideració aquestes dues proposicions o aquests dos projectes de resolució, que consideràvem que, per economia processal i parlamentària, potser caldria refondre en un sol projecte totes les modificacions que es volen fer a Madrid, perquè no és lògic que es vagin fent diferents papers i diferents tràmits quan això ho podríem estalviar. Tanmateix, com que s'ha fet per parts diferents, ho acceptem. Nosaltres vàrem votar a favor de la Resolució que es va adoptar fa un any i, per tant, en aquesta part hi estem d'acord; tanmateix, les considerem insuficients. Per què? Per què el Grup d'Esquerra Republicana, fa gairebé un mes —ho recordarà tothom—, vàrem presentar una proposició de llei en la qual fèiem el mateix que diuen aquests projectes de resolució, però nosaltres també demanàvem que fos en llengua catalana el NIF que és el número d'identificació fiscal, el qual, en aquests moments, tenen moltes i moltes persones físiques i jurídiques de Catalunya, i el qual depèn de l'Agència Tributària, cosa que aquí no es diu, i després, també, ho demanàvem per als segells de correus; cosa que aquí tampoc es demana.

Aleshores, l'hemicicle, els diputats varen considerar que no s'havia de prendre en consideració la nostra Proposició de llei. Nosaltres ho vàrem acceptar en ares d'un millor consens, però hem de dir que això es insuficient. Nosaltres considerem que sí, efectivament, en tots els documents que expressen el plurilingüisme de l'Estat, hi hauríem d'afegir, també, els segells i els timbres,¡, a més a més, el NIF, que és un document d'identificació fiscal en molts moments necessari.

Tanmateix, això és important perquè nosaltres sabem que la llengua va sempre conjuntament amb el poder. Això és un llibre d'un catedràtic català, Llengua ¡ poder, però és que en realitat això ja ho va en Nebrija en el pròleg de la seva primera gramàtica castellana, que va adreçar a la reina Isabel la Catòlica, i va dir que "la lengua siempre fue compañera del imperio". Efectivament, Catalunya, aquesta paraula d"imperi" no l'ha utilitzada mai. El que l'ha utilitzada és la Corona de Castella, el que ara, vulgarment, se'n diu "Espanya", que s'ha sentit imperial i que ha utilitzat la seva llengua d'una manera imperial. De tal forma que m'ha estranyat molt i molt el discurs que ha fet fa poc, que ha fet suara, el diputat que representava el Grup Popular, en el qual ha dit que no estava d'acord amb aquest model i que no estava d'acord amb la imposició i sí amb la llibertat, amb la qual cosa he quedat sobtat, he quedat estremit, als que jo, fins ara, només havia sabut que l'única llengua que està imposada a l'Estat espanyol és el castellà. Si es llegeix l'article 3 de la Constitució veurà, aquest senyor diputat, que l'única llengua imposada és el castellà, i que jo sàpiga, el PP no ha demanat mai —ni ho he vist en cap paper, ni verbalment, ni per escrit que ho demani— que la Constitució tregui la imposició del castellà.

Si efectivament el seu discurs hagués estat sincer, si efectivament el seu discurs no hagués estat distorsionador de la realitat, ens hauria dit que vostès proposarien la immediata rectificació i modificació de l'article 3 de la Constitució, pel qual s'obliga uns ciutadans catalans com nosaltres a imposar-nos la llengua castellana. Si vostè estan per la llibertat, jo proposo que modifiquin l'article 3 de la Constitució.

I, per altra banda, jo també li he de dir que ja que comencen per modificar l'article 3 de la Constitució, que modifiquin, també, les cent cinquanta normes positives que ens obliguen al castellà, des de l'etiquetatge dels preservatius fins a les lentilles, passant per les cebes i els alls. El castellà és obligat a tot l'etiquetatge deis productes alimentaris, dels productes envasats, dels productes industrials, deis productes perillosos, deis productes artesanals... I, francament, no s'entén que es vulgui distorsionar la realitat quan fa més de dos segles que nosaltres tenim l'obligació de saber el castellà de facto i de iure.

I, a més a més, jo li recordaré que vostè ha dit que no li agradava la normalització i sí la normalitat. Jo li he de dir el que va dir en Patiño, intendent de Catalunya, quan va dir que aquí, a Catalunya, només es parlava el català, i diu: "Y son tan obsesionados a su patria que solamente hablan en su lengua materna." Això ho diu el 1715. Però és que el 1716 el fiscal general del Consejo de Castilla va proposar a tots els corregidors que introduïssin el castellà de tal manera con providencias templadas y disimuladas, para que se consiga el efecto sin que se note el ciudado. Aleshores, jo em pregunto quina és la normalitat i quina és la normalització. Perquè aquí el normal és la llengua catalana, el que és de la normalització és d'imposar el castellà, i això queda claríssim. Perquè jo li diria una altra cosa: jo crec que a l'Estat espanyol el que no necessitem és el bilingüisme; el que necessitem és el poliglotisme. Jo crec que avui un català europeu, un català de debò, ha de saber el català, com a llengua pròpia, i, per altra banda, s'ha d'enriquir amb totes les llengües possibles, pera no només una altra, n'hauria de conèixer diverses, d'europees. Perquè el català és un home que és un home obert, no és un home tancat, és un home plurilingüe de naturalesa, però sempre la base de la llengua pròpia i de la llengua natural.

Per tant, jo diria que s'ha de reclamar a Madrid tot això, perquè és necessari, ja que jo tinc aquí, a la vista, del Ministeri de l' Interior —Dirección General de Tráfico, Área de Recursos—, que a un ciutadà català li diuen que no pot tenir el carnet de conduir en llengua catalana. Això és de l'any 1993. Jo, en aquells moments, era senador, ¡ vaig fer una queixa de la interpretació que es fa de la legislació que regula aquest tema.

Per tant, jo crec que a la llengua catalana se l'ha de protegir —se l'ha de protegir— després de dos-cents cinquanta anys de persecució. No pot ser que vulguin fer, com ara fan amb alguns determinats sectors, que davant de l'entrada a la Unió Europea—¡ saben que hi haurà la llibertat de comerç—, intenten fer un monopoli perquè, quan vinguin la competència, es pugui trobar... La llengua castellana ha tingut el monopoli durant dos-cents cinquanta anys. 1 ara el que no hi pot haver llibertat, aquesta llibertat, després de dos-cents cinquanta anys de persecució. Hi ha d'haver normalment una relativa protecció, un relatiu enlairament i un relatiu respecte, perquè, si no, el que passaria és que nosaltres —després d'haver tingut tantes dictadures, després d'haver-se fet una guerra civil en contra, precisament, d'aquest sistema lingüístic, cosa que està demostrat històricament—, nosaltres, avui, encara haguéssim d'ajupir-nos, encara haguéssim d'estar colonitzats fiscalment, sotmesos culturalment i arranats lingüísticament.

 

Moltes gràcies, senyor president.