1974. Execució de Puig Antich. La última carta

El primer divendres de març de 1974, a la presó Model de Barcelona, acomplint la sentència del tribunal militar que el jutjà, és executat el militant del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL) Salvador Puig Antich, acusat de la mort del subinspector de policia Francisco Anguas. En la detenció hi ha una baralla i resulten ferits el mateix Puig i el subinspector esmentat. Les fosques circumstàncies del judici sense garanties processals i amb diverses irregularitats en l’acceptació de les proves, així com el caràcter repressiu del règim, provoca una impotència i angoixa com digué la mateixa nit de l’execució M. Vázquez Montalbán, afirmant que aquella nit ho era de tristesa per la confirmació de la sentència. Malauradament, la no admissió de la prova balística genera una situació d’indefensió de l’acusat, el jove Puig, que havia optat per la lluita armada contra el franquisme.

El règim emprava la pena de mort amb profusió i no només durant els primers anys, sinó també com a prevenció contra la protesta creixent, tot i que minoritària. Els afusellaments, durant tot el franquisme, dels primers moments amb exemples com els de Carles Rahola, Lluís Companys o Joan Peiró fins al final amb els condemnats d’ETA passant pels anys d’obertura econòmica amb Julián Grimau (1963) ho mostren clarament. El franquisme usà la pena de mort com a condemna política exemplar per frenar protestes. Els afusellaments amb l’hispànic tradicional instrument conegut com «garrote vil», amb tantes connotacions de fàstic com la cadira elèctrica, esdevenen elements consubstancials del franquisme al costat de les normatives repressives que acomplien amb goig la Brigada Político Social (BPS) i els tribunals com el tenebrós Tribunal d’Ordre Públic (TOP).

El Consell Suprem de Justícia Militar va confirmar la sentència i el mateix dictador, amb el seu Consell de Ministres còmplice, dictava els lúgubres “enterados” que implicaven que la sentència era ferma i res la podia aturar. Puig Antich podia ser executat al «garrote vil». El franquisme, tot i les lleis, normatives derivades de la voluntat d'esdevenir un estat de dret homologable a Europa, perdé més legitimitat i contribuí al seu descrèdit internacional alhora que el popular. Tot i disposar de la força militar i policial, s’allunyava de la població.

La memòria de la injusta execució de Puig Antich augmenta a mesura que passen els anys. Al llibre del periodista Salvador Puig Antich, cas obert (Angle Editorial, 2014) s’hi suma el documental i llibre de Francesc Escribano Compte enrera i el film Salvador de Manuel Huerga amb llibre inclós (Ara i Mediapro, 2006) que esdevenen materials de coneixement i sensibilització com la cançó I si canto trist que va compondre Lluís Llach després d’aquell inicial treball del grup que va dirigir Ramon Barnils La torna de la torna (Empúries, 1985).

Presentem la darrera carta de Puig Antich i la transcrivim íntegre de l’edició de Francesc Escribano que la reprodueix en imatge també atès que les diverses que hi ha al web són fragmentàries. Cal dir que a la presó Model de Barcelona la correspondència i les converses era obligatori es fessin en castellà essent prohibit de fer-ho en català. La repressió a la llengua catalana arribava a modificar les converses dels acusats fins i tot en casos tan terribles com les condemnes a mort. Era tanmateix el 1974. Un funcionari però va demanar al jutge militar si la família podia parlar en català entre ells i aquest, discrecionalment, ho va autoritzar graciosament. A la bibliografia citada apareixen també cartes entre els germans Puig redactades també en castellà fruit d’aquesta imposició. La carta diu:

 

Estimat Kim:

La nova és escueta: Condemnat a mort. Seria molt difícil exposar els meus sentiments en aquests moments. Tal vegada, i com afirmació del per què he lluitat i que ara, moment de la gran prova, crec més fermament. Han portat a terme una venjança irracional. Fàstic, fàstic és el que sento.

Fa ja molt temps que m'he preguntar què feia jo en aquest món on encara no hi ha lloc per a mi. Arribarà, sens dubte, i no em tractis de dogmàtic. La qüestió on es presenta descarnada és davant de tota aquella gent que estimo. Es una prova massa dura per a vosaltres.

Així doncs, per no caure en divagacions metafísiques sobre la vida, accepta aquestes línies com afirmació dels meus sentiments vers a vosaltres (tu, Lee, Michele). Jo he trencat amb tot i accepto les meves responsabilitats. Sang que es vessa, però no inútilment.

Bé, xiquet, tot el que possiblement podria dir-te va dins aquestes línies i en la tristesa del vent.

T'estima,

SALVADOR PUIG.

Salut i anarquia