1968 Per la lluita contra les discriminacions i la protecció de les minories

Josep Batista i Roca fou un promotor d’activitats cíviques ben conegut als anys vint i trenta excel·lint en la formació a la joventut en valors morals - moviment escolta, Palestra, etc.- i que promogué des del seu exili a Anglaterra multitud d’iniciatives –Jocs Florals, Pen Club, etc.- de reconeixement a la identitat catalana i a la llengua i cultura. Professor a Cambridge usà el seu prestigi en aquesta direcció de servei. La Generalitat de Catalunya a la col·lecció «Catalans il·lustres» en edició de Víctor Castells (1993) publicà el volum Homenatge a Josep M. Batista i Roca amb la seva biografia i una antologia documental del qual en reproduïm la reivindicació que presentem i que es lliurà el 1968 a les NN.UU.

 

I

1. El poble catal, independent i separat de Castella durant l'edat mitjana, independent encara sota la monarquia dels Habsburg, fou conquerit i annexat per Castella a la fi de la Guerra de Successió d'Espanya. El 1716 un decret de Felip V que proclamava «la pacificació per les seves armes del Principat de Catalunya» i el seu «dret sobirà d'establir-hi un nou govern», abolí les institucions de Catalunya com a estat i li imposa les lleis de Castella i la dominació castellana.

2. Malgrat aquesta dominació el poble català ha conservat sempre la seva personalitat, la seva llengua i la seva voluntat de retrobar la llibertat nacional. Al segle XIX un dels problemes de revolucions i guerres civils fou el restabliment de les antigues llibertats o be l'establiment d'un règim federal. El 1914, sota la monarquia, Catalunya pogué recobrar la unitat per la reunió de les quatre províncies que formaren la Mancomunitat de Catalunya. Però la Dictadura militar de Primo de Rivera abolí la Mancomunitat el 1924, i marcà el principi de les persecucions dirigides contra la llengua, la cultura i la bandera catalanes.

3. A la caiguda dels Borbons, el 14 d'abril de 1931, la República catalana fou proclamada a Barcelona i la República espanyola a Madrid. El poble català                       ja havia demostrat abans la seva voluntat de llibertat en les eleccions municipals del 12 d'abril, en què, d'un total de 8.767 llocs, el partit nacionalista d'esquerra n'obtingué 6.134, els autonomistes de dreta uns 2.000 i els monàrquics centralistes només 399.

4. La voluntat de llibertat del poble català fou confirmada el 2 d'agost de 1931 en un plebiscit per votar un estatut d'autonomia. El 75 % dels vots havien estat a favor de l'autonomia. Les dones, que en aquella època no tenien el dret de votar, manifestaren llur aprovació signant unes llistes. D'aquesta manera foren recollides 382.111 signatures de dones a favor de l'autonomia.

5. Un dels objectius principals de l'alçament de l'exèrcit el 1936 fou abolir l'autonomia de Catalunya i impedir la creació de règims autònoms al País Basc i a Galicia, on la població ja s'havia pronunciat en aquest sentit. Pel Decret de 5 d'abril de 1938, el general Franco suprimí l'autonomia de Catalunya invocant dues «raons» mancades de tot valor jurídic:

a) «La entrada de nuestros gloriosos ejércitos en territorio catalán», afirmació del dret de conquesta militar, renovant la proclamació d'aquest dret feta en el decret de Felip V esmentat en el paràgraf primer;

b) La pretensió segons la qual, pel sol fet de la rebel·lió de l'exèrcit espanyol al Marroc al juliol de 1936, totes les lleis i institucions de la República contràries a les finalitats d'aquest alçament havien deixat d'existir.

II

1. L'Estat espanyol, sota el règim del general Franco, ha instituït des de 1939 una política de persecució destinada a fer desaparèixer la llengua i la cultura catalanes i la consciència nacional del poble català.

2. El president de la Catalunya autònoma, Sr. Lluís Companys, troba asil polític a França el 1939, a la fi de la guerra civil espanyola. Detingut durant l'ocupació nazi de França fou lliurat a les autoritats espanyoles. Jutjat per un consell de guerra de generals de l'exèrcit franquista, fou condemnat a mort i afusellat a Barcelona el 15 d'octubre de 1940.

3. La bandera catalana fou prohibida, diversos monuments a la memòria de catalans il·lustres foren enderrocats, l'ús oficial i públic de la llengua catalana fou prohibit, les lleis del Parlament català derogades, la Universitat catalana de Barcelona clausurada.

4. Fou així mateix prohibit d'aprendre o utilitzar la llengua catalana en tots els graus de l'ensenyament, i tots els infants catalans han estat forçats a aprendre solament la llengua espanyola. Avui mateix, després de trenta anys, l'ensenyament de la llengua catalana no és més que tolerat a les escoles particulars i en un petit nombre d'escoles municipals. Malgrat aquestes prohibicions la llengua catalana continua vivint. La política espanyola destinada a fer-la desaparèixer ha fracassat.

5. De 1939 a 1947 caigué una interdicció sobre la publicació de llibres en catal. Més endavant, havent estat alçada aquesta prohibició, el nombre de llibres catalans va anar augmentant gradualment. El 1966 en foren publicats uns 750 —una xifra comparable a la d'abans del règim del general Franco, o sigui que ha estat retardat d'una generació el desenvolupament d'aquest aspecte essencial de la cultura catalana.

6. Abans del règim del general Franco es publicaven en llengua catalana 25 diaris i 400 periòdics. Des de 1939 tota la premsa catalana ha estat suprimida. Avui dia tota la premsa que es publica en catal es redueix a una revista cultural mensual (18.000 exemplars), una setmanal (80.000 exemplars) i dos periòdics per a infants. Quatre o cinc periòdics publicats en ciutats o viles comarcals són autoritzats a publicar alguns articles en català.

 

III

1. En presentar directament aquest Memoràndum al senyor president i als senyors membres de la Subcomissió per a la lluita contra les discriminacions i per a la protecció de les minories, ja sabem bé que aquesta crida dels catalans perseguits perilla de no poder ésser acollida oficialment per la Subcomissió. En efecte, el procediment fixat no autoritza pas les minories víctimes de discriminació i de persecució a sotmetre llurs queixes directament a l'examen de la Subcomissió. Ara bé, en el nostre cas es tracta d'un poble de 8.000.000 milions d'habitants i si hom té en compte la contribució històrica d'aquest poble al progrés de la civilització és forcós de concloure que aquest és el cas més greu de discriminació nacional a Europa.

2. Els catalans, víctimes de la violència i de la força que ens oprimeix, desitgem poder pledejar per la nostra causa en el terreny jurídic. Volem en aquesta ocasió renovar l'afirmació del nostre respecte envers el dret internacional i envers els principis jurídics enunciats per les Nacions Unides per tal de cercar les solucions de justícia i de llibertat per als problemes de les petites nacions víctimes de la discriminació i de l’opressió.

3. Seria tràgic de pensar que si les vies jurídiques no són obertes a una solució justa i pacífica dels problemes d'aquestes nacions el sol camí que els restaria obert seria el recurs a la violència, camí que desgraciadament un gran nombre de pobles oprimits han estat forçats a seguir.

4. En el mateix Estat espanyol, els bascos, després de trenta anys d'opressió pel règim del general Franco, s'han vist obligats a revoltar-se. Els catalans persisteixen encara a demanar mesures jurídiques que permetin de posar fi a la persecució de que són víctimes. És que és necessari que la lletra dels reglaments i un procediment rígid perpetuïn el desconeixement dels fets, continuïn posant obstacles a una solució d'acord amb el dret i obliguin els catalans a seguir l'exemple dels bascos?

5. No hi ha cap garantia de llibertat per a un poble, gran o petit, si els principis del dret internacional no són respectats. Refusar a una comunitat nacional oprimida l'aplicació dels principis fonamentals del dret de les Nacions Unides —supressió de discriminacions, igualtat de drets, lliure disposició d'ella mateixa— seria renunciar al dret i contribuir a empènyer aquesta comunitat a separar-se'n també ella mateixa. S'arribaria així a un resultat que repugna a tots els homes guiats pels principis del dret.     

Nosaltres esperem, doncs, que la nostra crida serà escoltada per la vostra Subcomissió i que el dret de lliure comunicació entre tots els éssers humans ens permetrà de presentar a la consciència dels homes aquesta crida angoixosa d'un poble perseguit.

 

Memoràndum sobre la persecució de la cultura catalana presentat a la Subcomissió de l'ONU per a la lluita contra les discriminacions i per a la protecció de minories. Ginebra, 15 d'octubre de 1968. Any Internacional dels Drets de l'Home.