1968. No obeirem cap més bisbe concordatari

Durant el franquisme, segons el Concordat vigent, l’Estat espanyol tenia drets en el nomenament de bisbes. La voluntat dels fidels catalans de disposar de pastors arrelats a la seva terra, que coneguessin la llengua i la identitat topava amb la voluntat centralista de subordinar els càrrecs eclesiàstics. Tant en règims constitucionals per exemple amb la famosa prohibició dels catecismes en català a començaments del segle XX fins a les imposicions de les prèdiques en espanyol o la suspensió dels fulls parroquials i diaris oficials de bisbats en català arran l’entrada de l’exèrcit guanyador de la guerra civil. No eren mesures puntuals sinó un conjunt sistemàtic de mesures fruit d’una meditada labor i voluntat de descatalanitzar una societat vençuda militarment. Albert Manent fou un dels impulsors de la resistència catalana davant aquesta acció desnaturalitzadora. En el recent llibre Univers Manent. Homenatge a la figura i obra d’Albert Manent i Seguimon coordinat per Fina Anglès i Eugeni Perea i editat (2016) per la Diputació de Tarragona es parla de diverses activitats de resistència de l’escriptor i entre aquestes en destaquem ara l’edició d’un full clandestí al respecte del nomenament de càrrecs eclesiàstics.

Es tracta d’un document de protesta sobre els bisbes que arriben i són desconeixedors de la llengua i la identitat, la realitat de Catalunya. S’explica que el document és imprès a Valls, a la impremta de Paül Gonzàlez i Castells pel mateix propietari de la impremta a la nit per seguretat. Manent introdueix en el text, cautelarment, modismes i populismes per donar-li també un to popular. Manent escrivia articles, llibres com Le Vatican et la Catalogne. La nomination de Mgr. González Martín à l’archevêche de Barcelone (1967) i també des de cartes al director amb pseudònim o bé feia gestions, visites amb una clara voluntat simplement que a Catalunya els bisbes fossin catalans.

Aquesta edició d’homenatge i coneixement d’Albert Manent a cura de la Diputació de Tarragona deixa constància de la labor oculta, tan útil i lloable, d’un catòlic que aspirava que els pastors comprenguessin la seva llengua i pensament. El transcrivim, respectant la grafia dels autors, d’aquesta obra on és com imatge documental.

   

NO OBEIREM CAP MES BISBE CONCORDATARI!

Carta oberta al Nunci, Monsenyor Dadaglio.

 

Sembla que Roma, a través del seu òrgan més anacrònic i temporalista que és la Cúria Romana, vulgui descristianitzar el nostre poble amb els seus jocs politics. Una vegada més la Cúria Romana ha jugat políticament acceptant tres bisbes concordataris més. Ha sigut la més dura traïció a l'Evangeli, un terrible ridícul, després de tot lo que s'havia dit i de la nota tan dura de la ràdio vaticana sobre el dret de presentació. Diem la Cúria Romana i n'excloem les excepcions, en primer lloc monsenyor Benelli que haurà fet tot lo que ha pogut i estimem els seus esforços per alliberar l'Església espanyola del jou de la «presentación». I encara volem creure en la vostra bona voluntat, Monsenyor Dadaglio, i volem també creure que no heu claudicat sinó que us han fet claudicar des de més amunt.

Temem, però, que després d'aquesta claudicació vostra ja no vos serà possible de sortir del parany on heu caigut. Una claudicació en crida una altre. Ens esgarrifa de pensar que la pròxima claudicació afectarà a Lleida. La noticia donada fa una dies per l'agència del «Movimiento» Pyresa ha començat a ser confirmada. «Escalonadamente» aniran apareixent noves Esglésies víctimes del més baix joc polític.

Denunciem la traïdoria, la perfídia que representa nomenar aquestos bisbes en una època de dispersió, en ple estiu, perquè la gent trigui a reaccionar i no protesti. Igualment denunciem l'equívoc de la nota diplomàtica de la Vostra oficina de premsa intentant d'amagar el procediment seguit.

Amb tot, que ningú no es faci il·lusions: NO OBEIREM CAP MES BISBE CONCORDATARI

Els nous bisbes arribaran a les diòcesis sense autoritat pastoral, infeudats per un jurament polític i, per aquesta raó, fracassaran casi tots. Els bisbes d'aquesta mena, a part de les seves dots personals, són un governador més la província.

Els nous bisbes concordataris, -mercenaris entrats per la porta falsa—, com poden gaudir de la comunió jeràrquica, quan el Cos Episcopal solemnement ha optat pels camins evangèlics! Són intrusos i com a tals tenen que ser rebutjats. I no serà la primera vegada que el poble fidel alliberi a l'Església dels mals pastors. Amb quina autoritat moral ens poden demanar fidelitat al Concili si ells han sigut escollits per camins contraris?

Per la nostra part declarem solemnement que no obeirem cap més bisbe concordatari i que consti que el cisma no ve de la nostra banda. Que ho sàpiga la Cúria Romana i els possibles candidats.

Sabem positivament que aquesta actitud decidida és compartida per amplis sectors d'altres bisbats que es troben en situació semblant.

Concretament un advertim que el trasllat “per concurs de mèrits” al nostre bisbat o a qualsevol altre de Catalunya de don Laureano Castan Lacoma serà considerat com un desafio ¡ una provocació.

El mandat de Jesucrist d'evangelitzar no s'avé amb postures tèrboles. Avui que celebrem la festa de Sant Jaume, l'apòstol que va optar pal calze del Senyor i deixà de banda les seves veleïtats temporalistes, volem manifestar la nostra opció per una Església evangèlica, pobre i autènticament comunitària, i ens sentim externs a qualsevol Església desnaturalitzada, opulenta i “vertical” en el pitjor sentit de la paraula. No volem ser còmplices de més escàndols, -no n'hi ha hagut prou! —, dins de la nostra Església.

Lleida, festa de Sant Jaume de 1968».