1958 Justificació de Catalunya de Mn. Josep Armengol

Ara fa seixanta anys va editar-se i distribuir-se clandestinament un assaig sobre Catalunya del sacerdot bergadà, músic, professor de català i escriptor Josep Armengou. Efectivament Justificació de Catalunya era una reflexió escrita el 1955 sobre la situació del país amb la dictadura afermada i que no pogué ser editada lliurement fins el 1979. Armengou diu Joan Triadú al diari Avui el (30-X-1977), en la crítica que en fa que: «ens trobem amb un compendi del pensament nacionalista més declarat, tal com s’ha congriat en aquests anys, fins a l’exasperació. En un llenguatge directe, sentenciós però ni poc ni molt conceptuós, l’autor incorpora la veu col·lectiva als accents més personals de la pròpia, sense abrigar-la en la retòrica ni donar-se un respir en la vaguetat.» Dos anys després a la mateixa tribuna (27-V-1979) i arran l’aparició del llibre després de les diverses clandestines des de 1956, sense el nom de l’autor per raons òbvies, el mateix Triadú parla de l’obra i la qualifica d’una de les obres més significatives de tot el període franquista. Catalunya, coma objectiu, valor absolut. Valora com el llibre es feu arribar de sota mà a «persones escollides i als indrets més dispersos, sempre anònimament i amb reserva». Destaca afirmacions i recomana la lectura atenta fixant-se en frases seleccionades com per exemple «No salvarem Catalunya pensant en español».

L’obra és un exemple de la necessitat d’orientar a la nova joventut dels anys seixanta en moments de desànim per la pervivència del franquisme i en la imperiosa voluntat de propagar un ideari basat en la democràcia, l’europeisme, la justícia social i la catalanitat com a base. Hem escollit una pàgina com a mostra representativa pel seu to introductori al que serà un assaig de to reivindicatiu, crític i expositor d’un ideari vist de les muntanyes bergadanes com a concepció plena d’un nacionalisme desacomplexat i essencialista en la millor accepció del mot.

Catalunya no ha mort

La pàtria catalana és un fet, que l’envestida dels uns i la deserció dels altres han pogut afeblir i àdhuc posar en perill de desaparició, però que no han aconseguit de destruir. Catalunya és.

És, no solament com a regió geogràfica natural, amb uns límit molt més precisos que no sembla a primer cop d’ull, sinó com una unitat humana característica, amb un idioma culte i popular propi, que tradueix una psicologia col·lectiva diferenciada, amb una cultura i uns hàbits de treball –i àdhuc un manat de defectes- propis.

Catalunya, si no fos altra cosa, és encara avui una mentalitat. Mentalitat distinta de la dels altres pobles hispànics, que ha creat unes formes de vida, i àdhuc en el camp econòmic i del treball, diferents de les d’aquells pobles.

I, encara més, amb una vocació de cara a l’exterior diversa. Catalunya, contràriament a l’Espanya del sud de l’Ebre, sent Europa. La sent pel seu origen –la Marca Hispànica- i per una vocació històrica mai no desmentida, que explica moltes absurditats aparents de la nostra vida nacional.

El fet històric de la Marca Hispànica –aquesta part d’Europa engendrant Catalunya- i la situació de bressol geogràfic on la va acotxar i nodrir, marcarà per sempre més el caràcter de la seva nacionalitat, i serà el punt de partida de tots els fets de diferenciació amb els pobles hispànics restants.

El fet diferencial existeix, i a la seva base hi ha l’europeïtat de Catalunya, de tal manera que, anant a furgar a l’íntim de la nacionalitat catalana, no dubtaríem a definir-la així: una mentalitat col·lectiva europea enclava en territori hispànic.

Aquest fet bàsic és esperançador, car mentre els altres fets bàsics com la llengua, el Dret, els costums, les institucions, han anat debilitant-se o han estat rasament suprimits per la tirania i la invasió, l’europeisme dels catalans ha augmentat considerablement, a to amb l’europeisme occidental, mirat lògicament am recel per l’unitarisme espanyol.

La prova més palesa de la Nacionalitat catalana fecunda és el miracle de la supervivència de Catalunya, més ben dit, de la catalanitat. Malgrat la decadència de l’esperit nacional als segles XVII i XVIII, malgrat haver estat reduïda després a província, amb l’acceptació resignada, quan no satisfeta, de gran part dels catalans, malgrat el pes ingent de la cultura castellana durant els segles de la nostra davallada, malgrat els corrents renaixentistes que menaven cap a les monarquies absolutes i unitàries, malgrat la persecució en tots els camps, arribada actualment a uns extrems desconeguts, malgrat la immigració massiva, i malgrat, sobretot, la vilesa de molts catalans de tots els temps, Catalunya encara s’aguanta com una mentalitat diferenciada i creadora.