1921. Missatge de Josep Puig i Cadafalch

L’estiu del 1921 ve marcat per la derrota d’Annual el juliol i pel "plet dels telèfons" quan la Mancomunitat demana la concessió ja caducada de la Companyia Peninsular. Puig i el Consell permanent consideren essencial aquesta ampliació de la xarxa telefònica però el rebuig del poder central a més de nova frustració del catalanisme, com escriu Albert Balcells en la seva història de la Mancomunitat, és també un auguri de la pèrdua total de la xarxa telefònica com esdevindrà amb la Dictadura de Primo de Rivera. Aquesta agost apareix públicament la imatge d’Acció Catalana com la del partit dels intel·lectuals, inclosos els de la Lliga, quan no era cert però ho sembla. Bofill i Mates expressa la rivalitat del que es considerà escissió-expulsió. Amb tot Acció Catalana pot seguir al govern de la Mancomunitat amb la confiança de Puig tot i que el gener del 1923 Bofill dimiteix, amb altres politics del nou partit.

La Veu de Catalunya a l’editorial «Esmolem ben bé les eines» afirma que la Lliga no és un clos tancat sinó, seguint Puig, «un aplec de patriotes que s’han unit per defensar els drets, els ideals i els interessos de Catalunya». Aspiren a la llibertat de Catalunya i obren la porta a anar junts en la lluita contra l’ofensiva centralista. A les eleccions d’agost del 1921, la tercera vegada que Puig assoleix la presència, obté 75 vots, amb 22 paperetes en blanc i 4 vots pel republicà Emili Briansó.  Puig pronuncia un discurs que serà molt difós a tot el país i també a l’exterior atès que apareix a Amèrica del Sud a les veteranes publicacions en català. Ressorgiment de Buenos Aires i Germanor de Santiago de Xile.

Amb l'emoció que desperta en mi els més enlairats sentiments de l'agraïment i de la responsabilitat, pujo a aquest noble setial portat pels vostres vots, que representen els de tot Catalunya.

Es la tercera vegada que m'honoren els vostres sufragis, honra altíssima mai dispensada i que, per tant, m'imposa amb subtil irresistible força altíssims manaments a complir. Ella significa un lloc comú que ens uneix; una sola llum que tots seguim i és aquest homenatge al propi ideal professat per partits diversos en grau distint el que desperta en mi deures majors i més difícils.

L'elecció en la meva persona representa encara una afirmació que em complau tant com m'honra. Recordo campanyes persistents, contra mi dirigides, fet el blanc dels atacs. No ho esmento amb odi. Hi ha en el fons una distinció. Guardo en els arxius de la Presidència, en col·lecció classificada, sèries curioses d'insults vinguts de l'home primitiu que habita entaforat entre les ciutats de la noble Espanya, o a les pampes i els boscos enredats de lianes verges o en qualque ciutat amorfa, que formaren part dels seus dominis perduts, frases emprades al llenguatge dels esclaus romans que ens han revelat les comèdies de Terenci i de Plaute, grollers desafiaments, supervivències bàrbares, que ens semblen trobats en documents del segle X, coses curioses inintel·ligibles com els insults de certes tribus del Sudan, que es desafien a distància i a so de tabals. Pel que així pogués representar, el vostre vot és una resposta.

Nosaltres, entre el so de tabals, després d'un instant de distracció curiosa, escoltant-lo, seguirem el nostre camí. El vostre vot, que és la síntesi del vot del país, representa, no el desig de rectificar, sinó el de continuar.

La tasca que anem a emprendre, és aquesta: consolidar, afermar.

Jo, fa dos anys, tinguí l'honor d'exposar l'esbós del que Catalunya necessita en camins, carreteres, en ferrocarrils, en treballs hidràulics, en escoles, en institucions d'alta cultura, en serveis de Sanitat, Beneficència, en institucions socials. Tot aquest nostre esforç, que havem reduït a un projecte d'emprèstit, és descrit en el llibre L'obra a fer, i tendeix a aminorar el dèficit que calculava un economista eminent en més de 130 000 000 de pessetes.

La nostra Institució, en la part material, té per objecte aminorar els mals que en la vida de Catalunya representa aquesta tràgica condemnació secular a una pobresa de serveis públics. Deia jo aleshores que érem com un país devastat pels mals Governs i que ens cal treballar ardidament per a restaurar la terra. Visitant els països devastats, se m'acudia que la nostra condició era encara pitjor. A Reims consoliden la Catedral de França. Els obusos bàrbars han cremat la coberta, han destruït voltes, han escrostissat les escultures i esborrat centenars de meravelles i parat el somriure de l'Ángel anunciador. Mes enllà encara tenen Catedral. Jo pensava aleshores en la Sagrada Família a mig fer, per volta la del Cel, no per ruïna, sinó per mancament, i aixecant-se a la bona de Déu, no obra d'una llarga tradició, sinó d'una improvisació genial. Així és Catalunya, un palau inacabat que sembla una ruïna, ara és Barcelona, la capital d'un país en obra, mancat de serveis col·lectius, no per devastació de la guerra, sinó per la devastació de la pau infructuosa.

A nosaltres, la pau no ens és donada. La guerra tanca el temple de la Llei i de la Llibertat. Tal és la vida normal de Catalunya.

No, no vull parlar de les circumstàncies que ens rodegen, no tinc el dret del ciutadà lliure ni des d'aquest elevat serial, subjecte també a la censura[1] ¡ a la coacció del pensament. Prefereixo el silenci a la hipocresia. Així, no miro a l'actual immediat de la guerra social de Barcelona, ni en l'actualitat més llunyana de la guerra d'Àfrica, que al cap i a la fi seran episodis, sinó als elevats interessos de la Pàtria, lligats amb la Història, lligats amb l'esdevenidor, que són permanents i indestructibles.

Passaran els que serveixen al Re¡ amb la mentida i amb la falsificació de documents i amb la immoralitat dels públics costums i restarà la Pàtria amb les seves necessitats espirituals i materials. Passaran les revoltes, que algunes vegades han estat preparades des dels centres de govern. Passaran les superposicions totes i restarà el granit de la raça nostra amb les seves aspiracions i la seva constància ferma.

En els països devastats caldrà només treure uns quants munts de runes, netejar uns canals, refer uns ponts, rebastir unes escoles, mes els canals hi són, els camins han restat, han quedat mestres suficients, prous per a relligar els deixebles a la tradició científica mai rompuda. Un esforç i el passat reviurà millorat amb vida i amb pau més serena i més austera. En part de la nostra feina no hi ha camins ni hi ha canals; no hi ha escoles, i això és símbol material que no hi viu el dret i la llibertat. El Marroc colonitzat, les seves grans ciutats de Fes, Meknés, Marràqueix, en podria sortir qui ensenyés, qui transformés a pobres boscataires o pastors en ceramistes excelsos, teixidors de sederies i d'alfombres i tapissos, en orfebres, en elaboradors de guadamassils i d'ivoris.

Per totes elles hi manquen els elements fonamentals de la civilització.

Tenim una indústria i no tenim solidades les altes institucions de la tècnica; tenim un comerç i ens manca la gran Banca i la gran Escola comercial; som un poble primparat, a punt de caure en la trista decadència si no persistim en el gran esforç de donar-nos una civilització i d'exigir de nosaltres i de fora de nosaltres l'esforç econòmic necessari. Això en la part material. Ens cal després una més pregona restauració de la nostra rusticitat moral, ens cal restaurar el nostre esperit en ruïnes.

Oh, l'exemple dels pobles en finir la guerra! Un s'espanta, s'aterra de l'empenta que van a prendre les grans nacions vencedores i potser les vençudes. Un s'aterroritza en llegir de les riqueses amb què compten les grans Universitats nord-americanes. Harvard té una biblioteca d'1.200.000 volums. Nosaltres, a la nostra Biblioteca de l'Institut, no arribem encara als 100.000. El seu pressupost és de 15.000.000 de dòlars, i tot el nostre ensenyament no ens costa 3.000.000 de pessetes. I parlo de la més bescantada, per la seva quantia, de les nostres despeses per a escandalitzar els nostres pobres avars.

Veu's aquí com se'ns imposa una tasca immensa; mes ella té les seves jornades. Comencem aglobant qualques serveis per a fer una incipient Institució que representés Catalunya. Havem continuat a poc a poc engrandint-la i solidant-la.

Aquesta és la tasca a seguir. El pla que fa dos anys jo exposava, exigia que suméssim tots els nostres mitjans. La nova Mancomunitat fou votada, ara fa més d'un any, i un pressupost extraordinari fou sotmès i aprovat per l'Assemblea. La realització d'aquest esforç d'obres públiques, de sanejament, d'instrucció, de beneficència, de cultura material i moral, requereix que els augments graduals de riquesa pública es tradueixin en riquesa a la nostra Hisenda. Aquest és el treball de consolidació que us demano que posen com a tasca del bienni que comencem. Consolidació de la Hisenda, fent efectius els ingressos a què tenim dret; augmentant-los a proporció de la riquesa dels pobles per a respondre dels rèdits i amortització dels emprèstits, cercant nous mitjans fiscals i mitjans industrials que els aminorin.

Encara crec en un altre esforç de consolidació depurant la nostra obra, cenyint-la a estricta economia, esporgant-la de l'inútil, i d'allò que es pugui corrompre. Jo he estat i seré en això inflexible.

Cal després obtenir dels alts poders de l'Estat totes aquelles concessions d'autonomia a què tenim dret. No haig d'acudir a invencions pròpies, sinó a termes oficials del president del Consell de Ministres, senyor comte de Romanones: Ha arribat l'hora de satisfer les demandes d'Autonomia perquè cada òrgan del cos nacional recobri i conservi la independència de llurs funcions, aconseguint així aquella unitat que, dintre la varietat, constitueix la base deis interessos generals i comuns, però sense absorbir ni arribar ais interessos especials peculiars i privatius de la vida local. És arribada l'hora perquè a través dels anys han vingut accentuant-se les ànsies del país per una legislació transformadora del nostre sistema polític, fins a constituir una realitat viva que és obligació del Govern i de les Corts recollir i encarrilar per a prevenir i esvair tota possibilitat de discòrdia, tot perill de desavinença dintre de la societat espanyola, prestant a la pàtria el servei de crear aquella interna i íntima unitat que neix de l'amor entre les grans col·lectivitats nacionals.

La Mancomunitat no fou més que una obra de transició. Sostingut el seu concepte en el projecte de llei primer del partit conservador en 1908 en les memorables discussions del projecte d'Administració local, després en el projecte de llei de 1912, presentat pel partit liberal, "no com a satisfacció d'un ideal —repeteixo paraules del president del Consell de Ministres— sinó com a obra de transició, d'oportunitat, camí de l'autonomia, que desgraciadament no arribà a obtenir l'aprovació del Parlament, però que poc temps després, si bé modificat i restringit, realitzà per decret el partit conservador".

Doncs bé, podem dir que hem exhaurit els mitjans que se'ns donaven en la llei de Mancomunitats. Estén avui la seva acció a tota l'obra viva facultat de les Diputacions i ha arribat a la plenitud dels mitjans econòmics possibles. Hem estructurat l'òrgan polític que funciona normalment amb la col·laboració de tots els partits populars de Catalunya. Hem omplert el vall obert a les nostres aspiracions, seguint un símil antic de Factual president del Consell. Queda ara al Govern mostrar la fe en l'organisme pels seus antecessors creat, tractant-lo no com a enemic, sinó com a obra pròpia, fecunda, estimulant d'energies, ubèrrima, arribada a la seva plenitud, i, per tant, mereixedora d'un vall més ample que els canals que sobreïxen s'aixaragallen, que l'aigua és força útil dintre canal i força destructora fora.           

Cap d'aqueixos diversos círcols de l'obra que ens proposem serà oblidat. Acabem de votar, senyors, l'organització de l'Assemblea i la del Consell de Govern i execució.

El Consell, que és ja fa temps no amorf, sinó organitzat, obrarà com els seus antecessors, amb seny i prudència. Com a testimoni d'aqueixa continuïtat haveu reelegit diversos dels seus antics components.

L'Assemblea complirà també com sempre amb saviesa i serenitat. Sé, des d'ara, que un bloc de partits acaba de votar-me a mi i als meus companys de Consell, que una majoria s'és formada per a regir dintre la llei del nostre Estatut, per la força de les lleis del regne, els elevats interessos de civilització i les aspiracions i ànsies de llibertat i de cultura que Catalunya ens fa sos heralds per a proclamar-los i els seus cabdills per a guiar-los. La nostra Assemblea té la tradició de la disciplina, fundada no en l'estreta rigidesa de comandaments partidistes, sinó en el més sòlid lligam de les idees que ens són comuns a tots, bo i militant en partits diferents. Homes diversos de la política pensem tots a la una en Catalunya, i ens unim per llaços d'un sol amor. Sé de cert que durant dos anys marxarem units imposant per la força dels vots ço que creiem és el bé del país, quan la força del raonament no hagi convençut abans els nostres adversaris.

Jo, a aquests, també els haig de pregar col·laboració, dividint-los encara en dos sectors. Als que reconeixen el nostre Estatut i comparteixen el nostre patriotisme, fins contradient-nos, són els nostres col·laboradors.

Jo no sé si hi ha entre vosaltres qui vingui a dintre aquest cenacle a treballar contra nosaltres. Si així fos, jo encara tindria una esperança: que la força de la justícia de la nostra causa, la força de l'ambient patriòtic, la sang catalana de llurs venes, dels dos camins històrics evangèlics a seguir, elegirà la de sant Apòstol de les gents, que d'enemic es convertí en panegirista.

A  tots la meva salutació, i que aquesta, traspassant el trespol d'aquesta Sala i els seus murs venerables, ungits amb l’oli sant de la tradició i de la història pàtria, s'estengui per tot Catalunya i a tots els catalans del món.