1920 Manifestacions de Puig sobre la bandera catalana arran de la visita reial

El juny de 1920, Alfons XIII visita una Barcelona molesta per la nul·la resposta a la voluntat d’autonomia expressada. La darrera setmana de juny, la premsa nacionalista va plena de comentaris sobre la bandera catalana entesa com el símbol que exterioritza la protesta pacífica al carrer de la població. La premsa hi juga un paper clau. De fet hi ha editorials com el de La Veu de Catalunya del dia 24 de juny que escriu «L’ús de la bandera catalana és un acte d’afirmació, d’afirmació patriòtica, és a dir, d’amor, d’amor a Catalunya», flanquejant l’editorial «La bandera catalana» poema de J. M. López Picó. En un altre editorial, «La voluntat de Catalunya», s’anuncia que es convoquen pel dia 28 les quatre diputacions catalanes que manifestaran el suport i fe en la Mancomunitat com a govern, en diuen, incipient de Catalunya i que serà un nou plebiscit. Esdevindrà, diuen, a més a més, un referèndum, un referèndum per iniciativa del govern, del govern públic. «I aquest plebiscit i aquest referèndum es resoldran idènticament en una doble afirmació sobirana: l’afirmació de la personalitat catalana i l’afirmació de la nostra voluntat d’assolir per a aquesta personalitat els instruments polítics que garantitzin el seu lliure desenrotllament.»

 Un símbol, doncs, però darrera una voluntat política d’autonomia plena. S’enceta una campanya «Poseu la bandera catalana». Ferran Agulló Pol ho escriu en la seva columna «Al dia», a primera pàgina, el dia 26 al costat del poema de Joan Maragall del mateix títol. Se’n publiquen d’altres de Guimerà i Verdaguer. La mateixa Comissió d’Acció Política de la Lliga publica una nota sobre la qüestió. El dia 27 tornen editorials i poemes. Ara a La Veu altre cop Bofill i Mates a «Què vol dir la bandera» afirma la voluntat d’una clara i vibrant proclamació, de la unitat catalana, al costat un poema esplèndid de Josep Carner: «Quatre flames enceses a migdia / mou la nostra bandera  en l’oratjol: / senyal d’aquesta terra, tota pia, / que encara dansa en honrament del sol.» i altres com Marià Manent en un marc excitat i general d’adhesions, un plebiscit, dels ajuntaments a la Mancomunitat i als seus acords de reivindicació d’autonomia. Comissions de voluntaris van per les cases convidant a posar banderes mentre la Lliga adquireix drap barrat i banderes catalanes per a facilitar l’exhibició pública de la ciutadania. El dia 30 una gran bandera ocupa la part superior del palau de la Generalitat, és el dia que les quatre diputacions catalanes ratifiquen solemnement el pacte de la unitat. Només tres anys després la primera disposició que dictarà el nou directori militar el 1923 serà el decret de repressió del separatisme i la prohibició de la bandera catalana, postergant els pocs avenços públics que s’havien fet en matèria de llengua.

 La visita del monarca a Barcelona del 1920 provoca una reacció d’explosió de catalanitat com exposa la premsa. Puig és molt prudent quan els periodistes li demanen el parer davant les polèmiques que genera el comportament de bona part de la població barcelonina amb les banderes als balcons. Ho exposa com editorial de La Veu de Catalunya el dia 30 d’aquest juny de 1920. 

 

Jo no haig de caure a fer comentaris impertinents i impropis del lloc que ocupo.

Per a la crida i per a la sàtira hi ha la premsa amb tots els seus matisos. La bandera catalana, amb tota la seva significació, ha ornat els carrers de Barcelona en honor del Rei. Les Diputacions de Catalunya han reiterat per unanimitat, en un mateix instant; en una mateixa fórmula, llur vot a favor d’una radical autonomia, mentre s’aclamava el Rei en la via pública. 

Heu’s aquí el símbol de  la pau que està en el reconeixement polític del que això significa.

Nosaltres, no ara, de sempre, hem reconegut, juntament amb les nostres afirmacions d’autonomia, un cap d’Estat, una bandera i un exèrcit representacions d’Espanya. Ahir fou respectada la nostra bandera, i la paraula reial la del cap del govern han aclamat la nostra Catalunya com mai havia estat fet. Això podria ésser el pròleg d’una mútua comprensió fecunda en realitat.

Si aquestes corresponguessin als actes símbols tindríem la realització de les actuals aspiracions catalanes; i al a llibertat que ens permetria una més intensa civilització i la satisfacció d’ésser tractats com a poble amb plenitud de drets, crearia noves efusions. Si això ho entengués qui ho ha d’entendre, i ho fes qui ha de fer-ho, s’haurien fet constants aquests amors de festa passatgera.