1919. Parlament de Puig i Cadafalch a Perpinyà en honor al mariscal Josep Joffre

L’heroi del Marne és molt present en la Catalunya polaritzada de la primera guerra mundial. Els partidaris dels aliats encarnen la imatge d’una França que lluita per la llibertat, amb els voluntaris catalans com a símbol, i el sentit de simpatia generalitzat. El president de la Mancomunitat assisteix a Perpinyà a l’homenatge a Joffre presidint la comissió catalana que s’hi desplaça molt representativa i la molt nombrosa de catalans del nord. La festa, amb una  participació ciutadana absoluta, té un toc de catalanitat ben notable i esdevé un dels pocs actes internacionals als quals assisteix Puig aleshores president de la Mancomunitat.

A Perpinyà tenen lloc diversos actes d’homenatge al militar de la terra amb parlaments de les ’autoritats franceses, militars i civils. Quan la coral catalana canta Els Segadors, Joffre és el primer d’aixecar-se en posició marcial com a respecte per l’himne català. En acabar els crits de «Visca Catalunya» ressonen i són corejats. Després La Marsellesa i els crits de «Visca França» tornen a omplir l’espai. Tot i la pluja s’inaugura multitudinàriament l’avinguda Joffre a la capital del Rosselló i de les comarques catalanes de França. A la tarda d’aquest 14 d’octubre hi ha també un acte en honor dels delegats catalans amb assistència de Monsenyor Carsalade du Pont. El bisbe diu que els catalans són «els nostres germans per què ens uneix la sang, la llengua i l’amor a la llibertat». El director la revista Le Feu, assisteix a la festa i pronuncia un parlament, i, pocs mesos després, editarà un número especial que inclou un text de Puig. A Perpinyà hi ha un ambient de festa i arreu es ballaran sardanes en aquest diumenge de temps canviant. L’endemà dinar al Círcol Lo Pardal, en una sala ornada amb banderes franceses i catalanes. Entre els delegats catalans remarquem l’assistència del poeta Àngel Guimerà i del promotor de la solidaritat amb els voluntaris catalans J. Solé i Pla. El maig de l’any següent Joffre anirà a Catalunya i Puig, que l’ha convidat, el rebrà al palau de la Generalitat.

A Perpinyà Puig pronuncia aquest parlament, que manllevem de La Veu de Catalunya del dia 15 d’octubre, on en llenguatge de circumstàncies parla bé de França tot i que aquesta rebé graciosament de la monarquia hispànica un bon tros de Catalunya amb la seva segona ciutat aleshores, Perpinyà, era el que coneixem com Catalunya del Nord:

 

Em pregueu que parli, i en aquesta hora que és per a mi de comiat, no sé trobar més que una idea: la d’agrair-vos la vostra politesa. És aquesta una virtut de la qual és ja banal dir avui que és essencialment francesa. Ella ha presidit la vostra civilització i les vostres gestes de guerra antigues i modernes. Jo ahir i avui he estat impressionat principalment la civilitat de l’home que aclamen. Oh l’home de guerra antic cavaller noble, incapaç d’un tort, però apartat de la gent civil, tancat dins del seu cos com en una casta. El seu moviment rígid i encarcarat no és recordat per res en l’aire paisà del vencedor del Marne. Quan jo contemplava els vostres soldats, carn de vostra carn, sang de vostra sang, sentia la impressió profunda de que el vostre exèrcit no és distint de la vostra població civil, sinó tot el país armat. I aquesta qualitat m’explica el per què heu vençut i com heu vençut. Vosaltres no sabrieu abratre bombardejant cap Catedral de Reims. Vosaltres no afussellarieu a Miss Cavell, dona indefensa. Vosaltres no cremaríeu la Biblioteca de Lovaina. Vosaltres no sabríeu tallar les mans als infants. Jo m’explico ara la bonhomia del generalíssim estalviant vides; parlant amb els soldats en llur pròpia llengua. Jo m’explico els fanions que aquest matí he vist amb les barres catalanes i les armes dels diferents països de França. Tot això és la vella França amb la seva cortesia tradicional, que m’ha semblat reviure en sentir-vos, com un renaixement d’aquella França múltiple que s’amaga sota la uniformitat que es solament un miratge de geografia.

 Hi ha sota, el Rosselló, la Provença, la Bretanya i la Normandia, el Langüedoc i Anjou. Les fonts antigues de la vostra ciència, del vostre art, de la vostra literatura i del vostre dret van novament a revenir. Sou massa forts per témer res contra vosaltres, i podeu voler que es rompi la rigidesa centralitzadora de la civilització substituint-la per una articulació de cosa viva. Oh, si ho feu serà la gran mercè que podríeu fer-nos als pobles que desitgen més llibertat. Però cal, en fer-ho, restaurar principalment les valors morals, i entre aquestes no n’hi ha d’altra com la llengua. Ho feu ja en la poesia, en l’obra literària. Nosaltres fa anys començarem així i avui la nostra llengua parla en la ciència, en la química, en la biologia, en l’arqueologia, ha arribat fins a la política, i l’administració. La burocràcia és renova, no solament florint les seves taules amb rams de flors novelles, sinó ennoblint l’expedient amb la llengua santa.

 Així la vostra obra de pau, assolida després de la terrible guerra, serà doblement fecunda. El vostre exemple ens donaria la llibertat que desitgem. Així ens pagaríeu abastament les vies catalanes que a milers hem donat per la França.