1919 La primera conversa filol·lògica de Pompeu Fabra

A la portada del diari, La Publicidad que catalanitzarà plenament títol i contingut tres anys després, apareix la primera conversa de Pompeu Fabra, de qui commemorem l’aniversari enguany, al costat de l’article «La plenitud de les coses humanes» de Francesc Pujols i de l’acudit també en català. El diari La Publicitat, que serà estudiat a la Facultat de Ciències de la Comunicació el març del 2018 en una sessió organitzada per l’IEC era la gran tribuna intel·lectual catalana durant els anys vint i trenta. Fabra hi publicà les famoses Converses que serien posteriorment aplegades en volum i ara constitueixen el setè volum de les obres completes que l’Institut d’Estudis Catalans edità a cura de Jordi Mir i Joan Solà. Aquest volum setè, d’un miler de pàgines, ofereix les converses que són un comentari filològic amarat sempre d’escaients aportacions. Per exemple el 1925 escriu sobre l’ús de mots dels que hom desconeix el significat. Enraonament Fabra diu a propòsit dels mots fretura i capteniment mal emprats: «Fretura vol dir necessitat, mancança, no desig (...] Quan en les nostres lectures, trobem un mot que no pertany al nostre parlar, que no ens és familiar, no ens hem d’acontentar amb la idea que ens fem de la seva valor pel que ens sembla que vol dir el passatge on figura, i llavors posar-nos a usar-lo com si en coneguéssim perfectament la significació [...] Deixem-nos de fretures i capteniments; es pot escriure en un bon català sense recórrer a aquests mots; en canvi emprant-los sense saber el que volen dir, és segur que escriurem en un mal català.»

Una lliçó, concisa i pertinent, sobre la llengua, perfecte en diu Josep Murgades que les ha estudiat i editat en aquest volum de l’IEC. Quan els castellanismes envaeixen la parla i fins i tot el que hauria de ser escola com els mitjans públics usen habitualment els mots més semblants als castellans en lloc dels genuïns (ocultar/amagar, incendi/foc, pròxim/proper...) cal llegir Fabra en aquesta primera Conversa, breu, contundent i modèlica, que aparegué el 18 de novembre de 1919 amb el títol «Per la puresa de la llengua. Els castellanismes.»

L'obra de redreçament del català literari és sobretot una obra de descastellanització i en la majoria deis casos és la llengua antiga que ens dóna el mot o el gir amb què cal reemplaçar el mot o el gir castellà. D'aquí el nombre creixent d'arcaismes de la llengua escrita actual.

A molts poden semblar excessivament nombrosos els manlleus fets al català medieval. Però és sens dubte perquè no tenen una idea exacta del grau de castellanització a què era pervinguda la nostra llengua durant els segles que ha estat supeditada a la castellana. Els castellanismes del català modern són incalculablement més nombrosos que no permet d'albirar un examen superficial de la llengua.

N'hi ha que són ben fàcils de reconèixer, com és ara puesto, cuento, ruedo, mots que llur forma sola delata immediatament com a forasters. Però ja costen més de descobrir aquells que tenen una forma que pot ésser igualment catalana i castellana, com tonelada o bé aquells que han estat investits d'una forma catalana, com estribació.

En el cas dels mots tonelada i estribació, per titllar-los de castellanismes ens cal posar esment que són derivats de tonel i estribo, com, en el cas d'un mot com hermós, en el fet que la pèrdua de la f inicial llatina és una transformació fonètica estranya al català, en el qual per consegüent un mot com formosus podia donar formós o fermós, però mai hermós, que no és sinó una catalanització del mot castellà hermoso. Però després hi ha, encara, castellanismes, com enterar, que solament ens són revelats per llur absència en els textos antics i pel fet de trobar-hi les idees que avui denoten expressades constantment per altres mots; castellanismes, doncs, la descoberta dels quals exigeix un estudi pregon de la llengua, encara, sense sortir del lèxic, hi ha una classe de castellanismes més difícils de descobrir i que són potser els més humiliants. Són els que consisteixen, no en el manlleu d'un mot foraster, sinó en el canvi de significació d'un mot català sota la influència d'un mot castellà. Al verb lliurar, per exemple, li havem donat la significació de deslliurar, que té el verb castellà librar; al verb remetre, la significació de trametre, que té el verb castellà remitir.

En aquestes notes diàries tractarem de donar una idea de com és gran el nombre de castellanismes de la llengua actual i de demostrar així la necessitat de recórrer abundosament a l'arcaisme, posat que no vulguem acontentar-nos amb una depuració soma de la llengua, consistent en la sola extirpació dels castellanismes més aparents.