1919. "El incidente de la bandera"

L’exhibició pública de la bandera catalana té els anys de la Mancomunitat de Catalunya un simbolisme: encarnar les ànsies de la llibertat de Catalunya. La bandera és prohibida i sovint menystinguda pel poder central i els seus representats administratius i militars a Catalunya. Quan hi ha oportunitat s’exhibeix i llueix en circumstàncies diverses. Així contemplem a la premsa satírica del període, des de Cuca Fera el 1917 fins a L’Estevet als anys vint com grups de joves la fan voleiar empaitats per policies amb els sabres de l’època que tants ferits comportaven. En els moments que cal Puig la llueix i en grans dimensions al mateix Palau de la Generalitat. En altres ocasions també. Al festival atlètic que organitza la Federació homònima catalana el 1919 en la crònica periodística llegim:

Invitado por la directiva de la Federación el señor Puig i Cadafalch izó la bandera catalana en lo alto del mástil, situado frente a la presidencia, repitiéndose los estruendosos aplausos y vivas que se habían escuchado al final de los discursos de los señores Maluquer [Alberto] y Puig y Cadafalch.

Puig i Cadafalch, catòlic practicant molt fidel i amb la seva esposa, capdavantera de la Lliga Espiritual de la Mare de Deu de Montserrat, participa en la vida religiosa de forma habitual tant a títol particular com institucional. El juny del 1919 s’acompleix el sis-cents aniversari de la festivitat del Corpus a Barcelona. Aquesta Lliga, encomana amb motiu de l’efemèrides, una missa i demana permís, que li és atorgat, al capítol catedralici per lliurar un obsequi, una bandera catalana especial: amb una creu i amb el fons quatre barrat i mostrar-la públicament o sigui penjar-la. A Barcelona hi ha estat de guerra i és prohibit de penjar banderes. El capítol està dividit per la qüestió catalana i hi ha un grup de canonges molt irritats. La bandera es penja i uns particulars ho denuncien al capità general, Arturo de Cevallos. Aquest els hi diu que no intervindrà a no ser que ho demani l’autoritat eclesiàstica però alhora tramet una carta al bisbe Reig i Casanova demanant-li que esmeni l’incident. El bisbe arria la bandera. Deixem que ho expliqui Mn. Ramon Corts que ha exhumat la documentació de l’Arxiu Secret del Vaticà en un molt suggerent treball (Josep Puig i Cadafalch: un polític catalanista i catòlic. Els fets de Corpus de Barcelona de 1919, Mataró, 2002):

 

L’alcalde de la ciutat, Antoni Martínez Domingo, ja havia anunciat al bisbe al seu palau, una hora abans que sortís la processó, que, possiblement, l'Ajuntament i la Diputació no hi prendrien part per mor d'haver fet llevar la bandera. El bisbe li digué que la raó de la seva actuació no va ser altra que mantenir el prestigi de la seva autoritat a la catedral. Semblà que l'explicació havia estat satisfactòria per al batlle.

Tanmateix, dues hores més tard, quan el bisbe es trobava ja a la sagristia per revestir-se per a la processó, se li presentaren la Diputació i l'Ajuntament en ple i li digueren que si no manava hissar novament la bandera no assistirien a aquell acte. La resposta del prelat va ser com la que havia donat una hora abans, però afegint-hi que si la bandera que havia onejat a la torre de la catedral no representava la del capítol, sinó que era la catalana, en estar la ciutat en estat de guerra, estava prohibida per l'autoritat militar l'exhibició de banderes. Les mateixes autoritats civils li preguntaren si ell s'oposaria a enarborar novament la bandera, en el cas que l'autoritat militar en donés el permís. El bisbe els digué que amb molt de gust hi accediria.

Les mateixes autoritats civils s'atansaren aleshores al governador militar Martínez Anido, que es trobava també a la catedral, el qual els digué que allò que li demanaven no era cosa d'ell, sinó de capità general, que ja era a la processó dirigint la tropa. I així, diu el bisbe, la Diputació i l'Ajuntament es retiraren i donaren ordre que ho fessin igualment la banda municipal i els gegants que acompanyaven la processó. Dels representants del municipi, sols hi romangueren un tinent d'alcalde i dos regidors tradicionalistes. Altres corporacions civils —hi afegim nosaltres- deixaren també la processó, entre les quals el Col·legi d’Advocats i l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació. 

L’explicació de R. Corts, precisa i exhaustiva,  explica com l’afer porta cua, l’Oficina jurídica de la Mancomunitat presenta un recurs davant el bisbe i el signa el mateix Puig. Cal pensar que aleshores les corporacions oficials assistien en ple als actes religiosos, matisa com hi havia diversos conflictes, l’enfrontament entre capítol i bisbe, el malestar dels fidels, i població, catalans per la prohibició d’una bandera religiosa però per tenir les quatre barres al seu.  Dotze vocals de la Junta Diocesana d’Acció Catòlica després d’una reunió amb el bisbe Reig, que, sorprenentment, es declara favorable de l’autonomia integral de Catalunya i de la nacionalitat catalana, dimitiren com a protesta. Tanmateix Reig és favorable a les posicions centralistes amb els seus fets i, en mots de Bonet i Baltà que cita Corts, «indiferent a les reivindicacions catalanes, llavors vigoroses i exigents».

 El dia 19 de juny de 1921 La Veu de Catalunya, que té una posició molt activa en la lluita política catalanista i celebra la victòria electoral d’aquests dies, en relació a aquest episodi dedica una pàgina sencera a la qüestió amb un article històric sobre els sis segles del Corpus a Barcelona, un poema de Josep Carner i un article dedicat al Corpus de Sant d’Antoni Rovira i Virgili que fuig de la línia de política internacional atès que en el diari de la Lliga el polític republicà publicà només sobre aquestes qüestions. L’endemà de l’episodi la informació que dóna, és censurada i una línees apareix en blanc. També la menció habitual de «La censura ha passat per aquest número de La Veu de Catalunya» en lloc de la més coherent que seria «Aquest número de La Veu de Catalunya ha estat censurat». Era una forma sibil·lina de protesta. El dia 21 tampoc pot informar, només reprodueix notes breus d’altres diaris barcelonins. Dies després publica la carta dimissionària dels vocals d’Acció Català. El text el manllevem de l’esmentada obra de Corts:

 

 

El incidente de la bandera. La iglesia unitarista española

 

Parece indudable que hay una política religiosa, que tiene por jefe el arzobispo de Toledo y que pretende menguar, entre nosotros, el carácter católico del Cristianismo, convirtiéndolo en un cristianismo nacional español, paralelo al pseudo-patriotismo español anticatalán. Nosotros no pasaríamos por esta deformación del cristianismo, que es esencialmente universal, y de ello apelaríamos a Roma, cabeza aún del mundo, y a nuestros santos catalanes, apóstoles de gentes de diversa patria.

El hecho de arriar la bandera barrada cruzada de blanco, símbolo de paz, bandera del Capítulo, bandera de la Santa Sede de Roma, cabeza de la Iglesia universal, no por otra razón, sino por ser la bandera catalana, nos ofende profundamente como a catalanes y cristianos católicos. Ello es una consecuencia al acto repetido de desterrar nuestra lengua de los templos y de las ceremonias, relegándola como despreciable "patois" para las prédicas revestidas de cierto aire cómico popular; y del hecho de alejar metódicamente la parte más selecta de nuestro clero, la más inteligente, la más sabia en la ciencia de Dios y de la Iglesia y la más patriótica, de los cargos y prebendas eclesiásticas.

Hoy, el Capítulo Catedral, en su mayoría, no es catalán. Esto le imprime un carácter de provincialismo gris de los Capítulos catedrales compuestos de hombres enviados por los jefes secundarios de la política. Tal dignidad es debida a Barroso; tal obra se debe a Sánchez Guerra; tal a Suárez Inclán...

Y el Senado de la Santa Iglesia Catedral Basílica de Barcelona, viene a ser un microcosmos de la política no catalana o de la política anticatalana.

Esto explica la Catedral por su fachada, por innoble iluminación eléctrica, de feria valenciana; por esto tiene entre sus miembros canónigos delatores (recordemos a los antiguos canónigos muertos por la patria, muertos por el honor del secreto guardado, sepultado en nuestro claustro).

Los tiempos han mudado. El señor obispo arría nuestra bandera, la bandera de la Santa Sede, sin honor de ninguna clase.

Esperemos. Es el pasado, nuestros santos, lo que nos infunde esperanza. Y nuestra fuerza.

Entretanto, digámoslo claro: cristianos de la Iglesia Católica, que quiere decir universal, no admitiremos la tutela anticatalana de ningún legado de la Iglesia unitarista española.

Seguiremos en esto la tradición de nuestros antepasados, creyentes y defensores de su patria contra todos, por alta que fuera la dignidad, de la cual hiciera mal uso.