1879 Reclamació d'Almirall del model suís de llengües

La qüestió idiomàtica ha estat un dels cavalls de batalla de la convivència a l’Estat Espanyol. Castella ha volgut imposar una sola llengua a l’Estat amb l’excusa de la comprensió, quan per dret, història, població o legitimitat moral no podia fer-ho de forma unilateral. Només per la força de les armes i expulsant minories diferents –jueus, moriscos...- ha assolit, en un treball de segles, una victòria parcial: per un costat, el coneixement de la seva llengua; per l’altre, l’eliminació de les llengües més petites o pràcticament residuals, sense la substitució de les més fortes com el català, basc o gallec. Tot plegat en el marc d’un procés polític constant, en un simulacre d’unitat, que ha confós unificació amb absorció.

Al segle XVIII la vida valia ben poc pel poder i les condemnes de presó o galeres eren molt quotidianes. A partir del segle següent, les lleis comencen a substituir la voluntat reial, i progressivament es van alçant veus reclamant un estat que respecti els drets dels ciutadans. Una d’aquestes veus fou la de Valentí Almirall, que el 22 de juliol de 1879, en el Diari Català, publicà l’editorial «Les llengües oficials a la Suïssa» assumint que les valls suïsses són un model de democràcia, de participació popular i de respecte. En definitiva, un model a imitar. No és estrany que s’arribi, un segle després, a dos models polítics ben diferenciats: Espanya, forjada com imitació de Castella, i Suïssa, regne de convivència entre la unitat i l’acceptació de la diversitat.

Usem la versió de les obres completes editades per l’IEC (2009, vol. I, p. 964-966).

Creiem que els nostres lectors ens agrairan que els dem a conèixer l’estat de les llengües usades a la Suïssa. L’assumpte es molt propi d’un diari català avançat.

La població primitiva de la Suïssa era cèltica, amb la qual s’hi barrejaren elements romans durant los quatre sigles que durà sa dominació. Aquestos formaren un segon origen de població.

Al decaure Roma, arribaren a Suïssa los germans; godos, que no feren més que passar i burgons i alemanys, que es quedaren en lo país. Los alemanys s’establiren a la part de llevant i los burgons a la de ponent. Aquestos no oposaren més que una dèbil resistència a la civilització romana, molt desenrotllada en son país, mentre que los alemanys extirparen la poca que hi havia en la part per ells ocupada, que és convertí en alemanya, a excepció de les muntanyes de la Rètia.

Aquestos elements permanesqueren barrejats durant molts sigles, però cada un d’ells conserva sa llengua i ses costums, que, com es natural, s’han anat polint, i avui la Suïssa occidental burgonda parla la llengua, i té moltes costums franceses; la central i oriental parla l’alemany, i la meridional, a l’altra part dels Alps, on predomina l’element llombard, ha vingut a ser italiana, com los llombards de l’alta Itàlia, i parla l’italià. Ademés d’aquestos tres idiomes se parla en una part dels grisons, una llengua especial, lo romanx o ladin, subdividida en dos dialectes ben distints l’un de l’altre. Los que els parlen són los restos que queden de l’element romà-cèltic.

Passem ara a exposar alguns datos estadístics sobre les llengües usades a la Suïssa. Los datos són presos de l’últim cens oficial.

La llengua que domina és l’alemany. Lo parlaran 14 cantons per enter (Zurich, Lucerna, Uri, Schwyz, Unterwalden, Glarus, Zug, Soleure, Basilea, Schaffhouse, Appenzell, Sant Gall, Argòvia i Turgòvia,) i 4 en part, (Friburg, Berna, Valaïs): en conjunt 945 municipis amb 133.575 famílies.

Parlen l’italià lo cantó del Ticino casi per enter, puig sols hi ha en ell un municipi alemany (Bosco) amb 80 famílies i una part del dels grisons: en conjunt 291 municipis amb 30.079 famílies.

Amb lo dit tenim l’estadística completa dels 22 cantons que formen la Confederació Suïssa. La llengua romanx no és parlada per cap cantó per enter. La parlen una part dels grisons o siguin 118 municipis amb 8778 famílies. Aquest cantó és lo que parla més llengües puig ademés dels romanxes, que tenen, com havem dit més amunt, dos dialectes distints, hi ha los italians en número de 3.024 famílies i altres 9.347 que parlen l’alemany.

Exposats aquestos antecedents, anem a veure com resolen los suissos la qüestió de llengües cosa que, com se pot suposar, no presenta cap dificultat en aquella terra de la llibertat i de la democràcia. Tota llengua, han dit, que es parlada generalment en un cantó, te tants drets com qualsevol altra; i basats en aquest principi tant senzill com equitatiu, han posat en sa Constitució federal l’article 116, que estableix que l’alemany, lo francès i l’italià són llengües nacionals de la Confederació.

I no es cregui que aquest article sigui il·lusori. Totes les lleis federals són publicades en les tres llengües. En les deliberacions de l’Assemblea, del Consell i del Tribunal federal, cada orador parla ordinàriament la seva llengua pròpia, i a l’Assemblea hi ha uns intèrprets oficials, que tradueixen a l’alemany i al francès totes les proposicions; ademés de ser costum en tots los negocis importants nombrar un ponent de cada llengua. La correspondència oficial se porta igualment en los tres idiomes. Fins algunes vegades se donen drets oficials a la llengua romanx, a pesar de no ser parlada per cap cantó sencer. L’Assemblea ha fet traduir a aquesta llengua la Constitució revisada.

I encara fan més los suïssos per lo que respecta a les llengües allí usades. L’article 107 de la sobre dita Constitució federal prevé i ordena “que cal elegir los membres del Tribunal Federal, deu fer-se de manera que les tres llengües nacionals estiguin en ell representades.”

I aquest respecte lo porten tant enllà, que havent succeït alguna vegada que el text de les lleis no correspongués exactíssimament en les tres llengües i havent-se posat sobre el tapet la qüestió de saber si fóra convenient en tals casos concedir la preferència al text alemany, ja que es la llengua parlada per la majoria de la població suïssa, l’opinió s’ha declarat sempre en contra de tota innovació en aqueix punt, i s’ha decantat mes aviat a concedir la preferència al text en què hagi sigut redactat lo primitiu projecte. No s’ha, empero, mai acordat res, i les tres llengües oficials segueixen amb iguals drets i força, sens que per ara s’hagi presentat cap conflicte sèrio. Bé comprenen los suissos que casualment la diferència en llengua i en altres circumstàncies és la base de son sistema polític i de sa vida social.

I no vagi a creure’s que els suïssos no sàpiguen més llengua que l’usada en los cantons de que són ciutadans. Qualsevol persona un poc il·lustrada, homes i dones coneixen a més de la pròpia una altra de les oficials, si no totes dues. No conserven pas, doncs, les tres llengües i mitja oficials per ignorància, sinó per motius molt més elevats i transcendentals.

Tal és l’estat de la Suïssa per lo que respecta a llengües. De segur que les poques notícies que acabem de donar, vindran completament de nou a aquells que us denigren perquè nosaltres, los catalans, volem usar la nostra llengua i és segur, perquè si els tals coneguessin l’assumpte, sabrien alguna cosa, i sabent alguna cosa no es mostrarien tan porucs i recelosos. És ben sapigut que sols la ignorància tem als fantasmes.

Vegi’s doncs, per l’exemple de lo que passa a Suïssa amb les llengües oficials, com lo nostre programa és perfectament lògic. Som catalanistes per anar endavant; no per deturar-nos ni menos per tornar endarrere. ¡Quant temps nos falta per arribar a conseguir lo que a Suïssa tenen respecte a llengües! Però ¡quant temps més encara no ens falta per arribar al grau de civilització i d’avenç; per posar-nos al nivell del poble suís, que parla oficialment tres idiomes!