Puig i Cadafalch

Fortuna pòstuma

La mort de Josep Puig i Cadafalch, el 1956, en plena dictadura d’essència anticatalanista no en va afavorir el reconeixement immediat. Passats uns deu anys, la seva obra va viure un moment crític quan, per culpa de la pressió immobiliària, es va enderrocar la casa Trinxet el 1967 a Barcelona. Enmig d’un naixent interès pel modernisme, la contestació a aquest fet va fomentar la valoració de les seves creacions dins d’aquest llenguatge.
Tot i això, els progressos foren lents. El 1975 Enric Jardí en publicava la primera i més completa biografia. El 1981 Ramon Grau i Marina López n’examinaven a fons la faceta d’historiador de l’art. La mostra del 1990, Josep Puig i Cadafalch: l’arquitectura entre la casa i la ciutat,de Judith Rohrer, Ignasi de Solà-Morales i Xavier Barral, revisava la producció arquitectònica i urbanística, tractada també llavors per Manuel de Torres i Capell.
El llarg procés de renovació dels interessos històrics i artístics que ha portat l’atenció cap al noucentisme i les polítiques culturals catalanistes n’ha afavorit la reconeixença. La celebració, el 2001, d’un primer Any Puig i Cadafalch, comissariat per Montserrat Blanch, va impulsar-ne la difusió i el coneixement. La menystinguda faceta política va començar a ser valorada, se’n publicaren les memòries i diverses monografies. Des d’aleshores el panorama d’estudis s’ha estès pels camps cultural, polític, de l’urbanisme o l’arquitectura, força més enllà del modernisme.
Ha estat fonamental la recuperació pel Govern català del seu fons personal el 2006, dipositat ara a l’Arxiu Nacional de Catalunya. La seva arquitectura és avui objecte d’un creixent nombre de restauracions (les cases Amatller i de les Punxes a Barcelona o Coll i Regàs a Mataró i familiar d’Argentona). Destaca, sobretot, la recuperació promoguda per iniciativa popular de les columnes de Montjuïc el 2010, que han dotat de nou aquest espai de creació seva d’una gran significació cívica.