El cop d’estat militar del 17 de juliol de 1936 dóna pas a tres anys de cruenta guerra civil. Catalunya es manté fidel a la República i, al mateix temps, viu un procés revolucionari impulsat per les milícies anarquistes. La Generalitat organitza la resistència i l’esforç bèl·lic, i pateix els enfrontaments interns de les diferents forces polítiques i sindicals mobilitzades.
La població civil es veu colpejada per les penalitats del conflicte: l’encariment dels preus, la fam i els bombardejos. La derrota a la batalla de l’Ebre, marca el destí del bàndol republicà i suposa la caiguda de Catalunya. El final de la guerra i l’inici de la dictadura militar del general Franco, comporta la supressió de l’autonomia catalana, l’exili i una forta repressió dels moviments catalanistes i d’esquerres.
La coalició del Front Popular (republicans i socialistes amb el suport d’altres sectors de l’esquerra) guanya les eleccions generals. A continuació, es produeixen aldarulls socials i la polarització del panorama polític.
Un aixecament armat nacional, dirigit pels generals Franco i Mola i amb el suport de la dreta política posicionada en contra de la República espanyola, condueix a l’esclat de la Guerra Civil. Els estaments jeràrquics de l’Església catòlica donen suport a la rebel·lió, excepte en el País Basc.
Els cossos marroquins de l’exèrcit espanyol, un conjunt de forces de combat ben entrenades, fa costat a l’aixecament en contra de la milícia fidel a la República espanyola, desarmada i sense preparació. L’Alemanya nazi i la Itàlia feixista contribueixen militarment i de manera decisiva a la causa nacional. Aquesta ajuda es manté durant tot el conflicte, que és l’avantsala de la Segona Guerra Mundial. Avions alemanys transporten les tropes africanes de Franco del Marroc a Espanya. La guerra a Espanya marca l’inici de la guerra total, una transició des de la guerra de trinxeres de la Primera Guerra Mundial fins a la guerra «moderna» de la Segona Guerra Mundial, on predominen el bombardeig d’àrea i els tancs.
La Gran Bretanya i França signen el pacte de no-intervenció.
L’hongarès Robert Capa i l’alemanya Gerda Taro, reporters fotogràfics, abandonen París en direcció a Espanya per donar suport a la causa antifeixista de la República espanyola.
La Unitat Mèdica Britànica (BMU) és de les primeres a intervenir, seguida d’uns cinc mil voluntaris humanitaris internacionals. Els voluntaris hi van a ajudar la sanitat pública del bàndol republicà, que té poques infermeres i ha perdut molts metges en el bàndol nacional.
Els primers voluntaris militars internacionals arriben per defensar la República espanyola. Són més de quaranta mil i venen de cinquanta països.
Gran part del suport civil (no governamental) prové de França, Alemanya, Itàlia, Iugoslàvia, la Gran Bretanya, els Estats Units, el Canadà, Polònia, l’Amèrica Llatina i Bulgària.
En els primers moments del conflicte, la República espanyola rep l’ajuda parcial de la Unió Soviètica, que li permet resistir. Mèxic dona suport al govern republicà durant tot el conflicte i acull gran part dels refugiats.
Madrid és assetjat i bombardejat pel bàndol nacional amb l’ajuda de la Legió Còndor, fet que predisposa l’opinió pública internacional a favor de la República. Les Brigades Internacionals inicien un procés global de reclutament dirigit principalment per la Internacional Comunista amb l’objectiu de defensar la República espanyola.
Els habitants de Madrid i les Brigades Internacionals defensen la ciutat de manera heroica al crit de «¡No pasarán!».
El batalló nord-americà Abraham Lincoln de les Brigades Internacionals, així com escriptors com Martha Gellhorn i Ernest Hemingway, arriben a Espanya per donar suport a la República espanyola.
El doctor Norman Bethune i la seva Unitat Canadenca de Transfusió de Sang, en col·laboració amb el doctor Reginald Saxton, de la BMU, fan història en medicina en dur a terme transfusions de sang amb el suport de camions refrigerats. Aquestes unitats ajuden la República espanyola a mantenir un front que s’estén al llarg de mil quilòmetres.
La Legió Còndor bombardeja Guernica, població històrica de les terres basques. Pablo Picasso representa aquest fet en la famosa pintura homònima i mobilitza d’aquesta manera l’opinió internacional en contra de l’agressió feixista. Després del bombardeig, aproximadament quatre mil nens van ser traslladats a Anglaterra a bord del vaixell Habana, acompanyats per Leah Manning, cofundadora de la Unitat Mèdica Britànica (BMU). Aproximadament quatre-cents es van quedar al Regne Unit en finalitzar la Guerra Civil espanyola, i formen part dels trenta-quatre mil nens evacuats durant la guerra a Europa i Mèxic.
A Barcelona esclata el conflicte entre diverses faccions del govern republicà del Front Popular, seguit d’una onada de repressió política i la persecució dels anarquistes.
La victòria nacional a la batalla de l’Ebre resulta decisiva i divideix la República espanyola en dos, amb Catalunya al nord i l’àrea entre Madrid i València al centre.
Els voluntaris internacionals són enviats a casa. Molts d’ells, provinents de països dictatorials com Alemanya, Àustria, Itàlia, Hongria i la Unió Soviètica, acaben en camps de concentració.
La major part del mig milió d’exiliats passa a França durant el procés de retirada que segueix la derrota de la República espanyola i són sovint internats en camps improvisats que no disposen de les mínimes condicions higièniques.
Els nacionals entren finalment a Madrid.
Es declara la victòria absoluta del general Franco, que estableix des d’aleshores un règim de partit únic amb presidència vitalícia i instaura el catolicisme com a religió de l’Estat.
S’estima que en aquest moment mig milió de cases han estat destruïdes.
En tres anys s’han produït al voltant d’un milió de morts violentes i mig milió de persones han hagut d’exiliar-se.
