L'art de la ciència. Jordi Sabater Pi

Els dibuixos naturalistes de Jordi Sabater Pi

Jordi Sabater Pi sentia des de ben jove un gran interès pel dibuix, una dèria que mai no va deixar de cultivar. Amb els anys, el domini i la destresa que va adquirir li van permetre associar, d’una manera inseparable, la tècnica del dibuix i la recerca científica.

De nen sempre portava al damunt una llibreta on dibuixava tot el que descobria en les excursions que feia pels voltants de Roses, on passava els estius. Però no va ser fins que va arribar al continent africà que el dibuix va esdevenir indispensable per al seu treball, una eina que va utilitzar en les seves observacions naturalistes i antropològiques.

El dibuix: la disciplina bàsica per un científic

Per a Sabater Pi el dibuix observacional era essencial en els treballs d’investigació, i com a professor universitari va promoure amb entusiasme el coneixement del dibuix entre els seus alumnes.

«El fet de dibuixar —deia— obliga primer de tot a observar allò que és objecte d’estudi i, en segona instància, el mateix fet de dibuixar implica implícitament l’adquisició de coneixement d’allò que és objecte d’estudi [...]. En definitiva, el dibuix al natural és, per a mi, més que un mètode de treball imprescindible. És també un sistema per observar i conèixer el món que ens envolta. Dibuixar és un exercici de paciència que et permet conèixer amb detall les coses. Una lliçó d’observació en profunditat com no n’hi ha cap altra.»

Audio

Saber dibuixar

Dibuixos de flora

«Les primeres vegades que entres a la selva fa molta impressió. Penses: això és una cosa esfereïdora, si t'hi perdessis, d'aquí no en sortiries mai. Però després, quan t'hi vas acostumant, la selva esdevé com una mare: et fa sentir còmode i protegit. Durant el dia sempre t'acompanya una claror tènue, que ve dels estrats superiors dels arbres. La sensació que tens és com si estiguessis dins d'una catedral gòtica. Aquesta claror tènue es barreja amb una olor especial, dolça i a la vegada àcida, com de fulles fermentades...Segurament, l'olor i la llum, juntament amb els sons, són els elements que et fa adonar de la singularitat d'aquest espai.»

Dibuixos d’aus

La primera investigació zoològica sistemàtica de Sabater Pi va ser sobre els ocells. Específicament, sobre una au amb un nom ben curiós: indicador de la mel. Corria l’any 1949. En aquell temps, Sabater Pi estava molt interessat en qüestions d’etnologia africana, i s’havia subscrit a una publicació del Congo Belga anomenada La Brousse. En un dels números de la revista va sortir un anunci on es demanava informació per localitzar un estrany ocell, l’indicador de la mel de cua de lira (Melichneutus robustus). Malgrat que la biologia no era precisament un camp d’estudi de Sabater Pi, l’interès que li va suscitar el dugué a una recerca pacient de més de dotze anys per localitzar aquest rar ocell. Durant aquest temps, establí amistat amb alguns dels principals zoòlegs del món, com el dr. James P. Chapin, conservador d’ocells del Museu Americà d’Història Natural, de Nova York. Així, d’una forma gairebé casual, Sabater Pi es va iniciar en una nova disciplina.

Dibuixos d'amfibis

«A banda de la recerca dels ocells indicadors de la mel, iniciada anys enrere, el 1959 vaig interessar-me per un tipus de granota específica de Guinea, anomenada goliat o granota gegant (Conraura goliath).

Un dia, a l’abril de 1960, mentre recorria la zona litoral de Río Muni, vaig comentar a un guia que m’acompanyava si havia sentit a parlar de granotes gegants, uns animals rars i difícils de veure. Em va dir que sí, i va afegir que hi havia un riu, relativament a prop, on n’hi havia. Recordo que el primer dia d’observació no vam veure cap granota, però pocs dies després ja vam aconseguir capturar-ne una. Feia quaranta-quatre centímetres i pesava tres quilos i trenta grams! Un cop mesurada, la vaig tornar a l’aigua.»

Dibuixos de mamífers

«Després de molts anys de tractar amb la selva, a la dècada dels seixanta vaig conèixer la sabana, que és, en molts sentits, el seu contrapunt. La fesomia habitual d’aquest ecosistema és la d’una plana immensa, en gran part coberta d’herba alta, d’un metre d’alçada, sense boscos importants però amb alguns exemplars d’acàcies realment impressionants.

Vaig poder admirar, per tant, un dels grans escenaris del món pel que fa a la fauna en estat salvatge: antílops, zebres, girafes, elefants, nyus en ramats infinits...I també vaig conèixer l’ètnia pròpia de la sabana: els massai, un poble ramader que conserva la seva cultura ancestral.»

Dibuixos de primats

Sabater Pi descriu de la següent manera la primera vegada que va veure goril·les en directe. Corria l’any 1956.

«En un moment donat, Eyama (el guia) em toca el braç i m’assenyala un punt de l’altra riba. Un goril·la. Era un mascle que, pausadament, va treure el cap i mig cos d’entre les herbes. Li tocava una mica el sol de ponent a l’espatlla. Al cap d’una estona van aparèixer dos o tres goril·les joves, que es van asseure a la vora de la clariana. Vaig poder contemplar-los una estona, no gaire més d’uns minuts, fins que un dels goril·les joves se’ns va acostar molt i ens va veure. A pesar de que estàvem ajaguts a terra. El nostre delator va cridar, i automàticament el mascle més gran es va aixecar, es va picar el pit i va xisclar diverses vegades. En un tres i no res van marxar tots corrents, fent una fressa considerable. Després d’aquell dia, vaig poder repetir l’experiència moltes vegades, però mai no va ser tant emocionant com el primer cop»