El luxe de l'aigua calenta

En alguns safareigs hi havia calderes amb aigua calenta i lleixiu i els mossos de safareig traginaven galledes que pagaven les bugaderes per blanquejar la roba. Tot i així, es cobraven unes quantitats mòdiques per l’ús del safareig, del lleixiu o l’aigua calenta, fet que permetia que es mogués el negoci. En algunes poblacions, com ara Manlleu, hi havia al costat dels safareigs un mosso que es dedicava a escalfar aigua i vendre-la, sobretot a l’hivern, perquè les dones, que rentaven la roba amb aigua ben freda, de tant en tant fiquessin les mans a les galledes d’aigua calenta per refer-se del fred. En altres indrets, com a Caldes de Montbui, ja rentaven amb aigua calenta de manera natural. A les zones més rurals, les dones havien de buscar rius, torrents i fonts, allunyats gairebé sempre de la zona urbana, carregar la roba, preparar el seu propi sabó i, un cop allà, buscar una pedra on picar. Refregaven la roba agenollades i en unes condicions climàtiques que no sempre eren les més idònies.