La llarga història del Monestir de Santes Creus pot dividir-se en dues grans èpoques. La primera va des dels temps dels abats vitalicis fins al segle XVII. Època de grans privilegis, de gran influència en els afers generals i polítics. Tot i ser un extens i important feu, dins dels seus murs hi predominaven l’oració i el treball.
La segona època, de lenta davallada, comença amb els abats quadriennals i la pèrdua d’influència econòmica i política fins a la completa extinció del monestir, l’any 1835, amb la desamortització de Mendizábal.
Avui a Santes Creus no hi ha comunitat; però podríem dir que encara hi resta una mostra de la força intel·lectual i espiritual d’aquells temps, força transformada en uns “monjos gegants en constant actitud d’oració”, xiprers monumentals que van movent les verdes caputxes al compàs dels vents més forts.