Àmbits de l'exposició
0.- Introducció
1.- Orígens
2.- La Batalla, el BOC i la ECE
3. L'esclat de la guerra civil. El POUM a la Generalitat. La desaparició de Maurín
4.- Revolució i Guerra
5.- Persecució i procés al POUM
6.- L'assassinat d'Andreu Nin
7.- Diàspora, resistència i exili
8.- Recuperar la memòria: la Fundació Andreu Nin
0.- Introducció
El 29 de setembre de 1935 es va crear a Barcelona el Partit Obrer d'Unificació Marxista, una organització liderada per Joaquim Maurín i Andreu Nin, que es definia com a marxista i revolucionària. En esclatar la guerra civil, el juliol de 1936, va participar en els nous comitès i organismes que es van crear a l'Espanya republicana, en les col·lectivitzacions obreres i industrials i Nin va arribar a ser conseller de Justícia del Govern de la Generalitat. La defensa que el POUM va portar a terme de la revolució, i les seves crítiques a Stalin i a la URSS li varen valer una campanya de desprestigi i calúmnies que van desenvolupar els comunistes. Després dels fets de maig de 1937 el partit fou perseguit i Andreu Nin assassinat. Però el POUM va prosseguir el seu combat a la clandestinitat, i després de la derrota de la República, el 1939 el va mantenir contra el franquisme a l'interior del país i a l'exili.
Als 75 anys de la seva constitució, la Fundació Andreu Nin vol recordar la seva història i vol recuperar el seu llegat per el present i per el futur.
1.- Orígens
Els orígens del Partit Obrer d'Unificació Marxista cal emmarcar-los en una panoràmica històrica en la que van confluir diverses tradicions ideològiques i militants existents dins del moviment obrer espanyol. L'anarcosindicalisme, el socialisme marxista i, a Catalunya, a més, el catalanisme radical, van acabar retrobant-se en un mateix espai de confluència ideològica, arran del triomf de la revolució bolxevic a Rússia, l'octubre de 1917.
A les files del primer Partit Comunista espanyol, creat l'abril de 1920, hi trobem a futurs dirigents del POUM, com Juan Andrade o Luis Portela. Altres militants com els asturians Ignacio Iglesias i Emilio García, el valencià Julián Gómez "Gorkin", o el càntabre Eusebio Cortezón, havien militat també en el Partit Comunista.
A Catalunya els primers partidaris del bolxevisme van aparèixer a partir de 1919-1920 a les files de la CNT. Homes com Joaquim Maurin o Andreu Nin, però també Pere Bonet, Daniel Rebull "David Rey", Adolfo Bueso, i una llarga llista de militants amb molta tradició a les lluites socials i sindicals, i que després van reaparèixer en el POUM, van abraçar la nova ideologia emanada de l'octubre soviètic com una esperança real d'alliberament.
Les idees emancipadores en el terreny de les lluites nacionalistes van servir perquè sectors procedents del catalanisme radical acabessin abraçant les idees comunistes i també van confluir en el POUM: Josep Rovira, Jordi Arquer, Josep Rodes, Josep Coll, entre altres, van formar part d'aquesta tendència.
2.- La Batalla, el BOC i la ECE
El dia 21 de desembre de 1922 apareixia a Barcelona un setmanari anomenat "La Batalla", que des del primer moment fou el portaveu de les minories que dins de la CNT s'havien manifestat partidàries de la revolució russa. Quan va reaparèixer el maig de 1930 -després de la seva suspensió per part de la dictadura de Primo de Rivera, el desembre de 1924- seguia essent el portaveu dels militants de la CNT que ara havien constituït ja la Federació Comunista Catalano-Balear.
Els homes que giraven entorn a "La Batalla" i a Maurín van acabar trencant tota relació amb la URSS i la Internacional, i després d'unificar-se amb el Partit Comunista Català -que s'havia constituït el 1928- van fundar el Bloc Obrer i Camperol (març 1931). Eren les vigílies de la proclamació de la Segona República i s'obria un procés revolucionari, en el qual el nou partit intervindria en tots els fronts possibles per intentar potenciar un canvi revolucionari.
Andreu Nin -després de passar quasi una dècada a la URSS- va retornar a Espanya el setembre de 1930. Partidari de Lleó Trotski a Rússia, després de la proclamació de la República va potenciar la organització de la Oposició trotskista espanyola, que el març de 1932 es va transformar en Esquerra Comunista d'Espanya.
Després de la revolució asturiana d'octubre de 1934, el BOC i l'ECE van iniciar un procés d'unificació, que buscava crear el partit capaç d'encapçalar el procés que havia de frenar l'ascens del feixisme, crear les condicions per a la revolució i ésser determinant en el seu desenvolupament. Després d'un llarg procés de debat i de clarificació política i ideològica, el 29 de setembre de 1935 sorgia formalment el Partit Obrer d'Unificació Marxista.
3. L'esclat de la guerra civil. El POUM a la Generalitat. La desaparició de Maurín
Pocs mesos després de la seva fundació el POUM va haver d'enfrontar-se a la sublevació militar que els dies 17 al 19 de juliol van acabar provocant la guerra civil. Els militants del POUM van estar en la primera línia dels combats per derrotar els militars insurrectes i en aquells indrets on aquests foren derrotats van participar en les noves formes de poder que es van crear com a conseqüència de la nova hegemonia obrera sorgida després de les jornades de juliol. A Catalunya el POUM va formar part del Comitè Central de Milícies Antifeixistes i de la majoria de comitès revolucionaris que es van constituir en la totalitat de pobles i ciutats. Nin fou el representant del POUM en el Comitè d'Economia de Catalunya, encarregat de dissenyar la nova economia i un programa de transformació socialista del país.
A Joaquim Maurín, en canvi, l'esclat de la guerra el va agafar en la zona rebel. Fou detingut per la policia franquista i va passar tota la guerra a la presó de Salamanca. Només es va salvar de morir afusellat pel fet de què un cosí seu, Ramón Iglesias Navarri, era un capellà castrense a l'exèrcit de Franco que disposava d'un important ascendent davant d'aquest.
El setembre de 1936 Andreu Nin fou nomenat conseller de Justícia i durant els mesos en què va assumir el càrrec va desenvolupar una tasca ingent. Va crear els Tribunals Populars, un organisme encarregat de la commutació de les penes de mort, i un Comitè d'Inspeccions. Va portar a terme una intensa labor en el camp de les reformes penitenciàries, va legalitzar el matrimonis que se celebraven a les seus de partits i sindicats i va concedir la majoria d'edat als joves més grans de 18 anys. Aquesta mesura era d'una enorme significació, ja que rebaixava en tres anys la majoria d'edat dels joves.
4.- Revolució i Guerra
L'esclat de la guerra civil va provocar un important canvi en la correlació de forces socials de la reraguarda republicana, que va afavorir profundes transformacions revolucionàries en la pràctica totalitat del territori que havia quedat sota el control de la República, i sobretot a Catalunya. Els militants del POUM, des del primer moment van tenir clar que era precís aprofundir en el procés de transformacions revolucionàries com a garantia per guanyar la guerra i va col·laborar amb totes les seves forces en aquest intent.
En l'àmbit de l'economia les transformacions es van concretar en les col·lectivitzacions industrials i agrícoles que van proliferar en tot el territori republicà i concretaven la forma específica d'autogestió obrera a les empreses. En la primera etapa de la guerra Nin al Consell d'Economia de Catalunya va tenir un paper essencial en la redacció de l'anomenat Pla de transformació socialista del país, que va regular, posteriorment, l'octubre de 1936 -quan Nin havia estat substituït pel militant de Terrassa Josep Oltra Picó- el Decret sobre col·lectivitats i control obrer. En l'àmbit de l'economia els militants del POUM foren especialment bel·ligerants en aprofundir el procés revolucionari i van tenir una participació essencial en el funcionament de la col·lectivitat agrícola de Raimat, propera a Lleida.
En el terreny militar el POUM va posar en funcionament també les seves pròpies milícies obreres, destinades a combatre els militars insurrectes en aquells indrets militars on havien assolit els seus objectius. Ja el 25 de juliol de 1936 -no havia passat una setmana de l'inici de la guerra- va organitzar el batalló "Lenin", que va combatre en el front d'Aragó, a l'ofensiva contra Osca i que va obtenir un èxit espectacular amb la conquesta de Montearagón. Organitzat per Jordi Arquer i l'asturià Manuel Grossi, posteriorment fou Josep Rovira qui va estar al front de les milícies. En el front de Madrid fou l'argentí Hipólito Hechébèhere qui va posar en marxa un batalló de milícies, que va combatre a Sigüenza. A la seva mort, fou substituït per la seva companya Mika, que es va convertir d'aquesta manera en una de les poques dones que va comanar un batalló de l'exèrcit de milícies.
En l'àmbit de l'emancipació femenina, el POUM va crear també un Secretariat femení, dirigit per Mª Teresa García Banús, que va publicar la revista "Emancipación". La revolució feminista es va desenvolupar com en cap altre període de la història.
5.- Persecució i procés al POUM
Després dels fets de maig de 1937 -una guerra de barricades que a Barcelona va enfrontar els militants de la CNT i del POUM amb la resta de forces republicanes-, i que pràcticament es va prolongar durant una setmana, el Partido Comunista de España i a Catalunya el PSUC, que ja havien iniciat una campanya contra el POUM, presentant-lo com una organització al servei del feixisme internacional, el van acusar ara de ser el responsable dels fets i van exigir la seva dissolució. El nou govern presidit per Juan Negrín, que va substituir Largo Caballero, fou l'encarregat de portar a terme la repressió contra el partit. El dia 16 de juny, el Comitè Executiu del POUM era detingut a Barcelona, mentre en el front d'Aragó es dissolia la Divisió del POUM.
Desenes de revolucionaris van anar a parar a la presó acusats de delictes que no havien comès, i a altres els hi costà la vida: a Andreu Nin, però també a Joan Hervàs, Jaume Trepat, José Meca o a militants estrangers com Bob Smille o Kurt Landau.
Al mateix temps la República va posar en funcionament un processament judicial en contra de la direcció del POUM, encapçalat pel Tribunal d'Espionatge i Alta Traïció, que havia de jutjar els presumptes delictes d'espionatge de què el fiscal acusava els dirigents del POUM. A desgrat de tot, el tribunal -en sentència d'octubre de 1938- va reconèixer que tots els processats posseïen una marcada significació antifeixista i que havien contribuït a la lluita contra la sublevació militar, si bé els condemnava per la seva participació en els fets de maig i pel seu propòsit de voler superar la República democràtica per un sistema basat en les seves "pròpies concepcions socials". En el decurs del judici, personalitats de la talla de Largo Caballero, Julián Zugazagoitiz, Luís Araquistain o Manuel Irujo van declarar a favor dels acusats.
6.- L'assassinat d'Andreu Nin
En plena repressió inicial contra el POUM es va produir el segrest i assassinat d'Andreu Nin. Detingut el dia 16 de juny de 1937 al matí, a la seu del Comitè Executiu del POUM, en plenes Rambles barcelonines, fou conduït en primera instància a la Comissaria de Policia de Barcelona i immediatament fou apartat de la resta de membres del Comitè Executiu. Traslladat a Madrid, va arribar a la capital el dia 17 de juny i fou reclòs als calabossos de la Brigada Especial. Però va acabar essent traslladat a un hotel, situat a Alcalá de Henares i que anteriorment havia pertanyut a la Brigada de Tancs.
Darrera de la detenció de Nin s'hi trobava el general Alexander Orlov, Leva Lazarevitx Feldvin, el cap de la NKVD -la policia política soviètica- a Espanya que era, al mateix temps conseller del Govern de la República en matèria d'espionatge i contraespionatge. Fou ell el qui va ordir tota la trama de la seva detenció i posterior assassinat. Presumiblement seguint ordres directes emanades de Moscou.
En posar-se en evidència que a través de mètodes legals no aconseguiria els seus objectius, ja que Nin es va negar a reconèixer crims que mai no havia comès, Orlov va canviar d'estratègia i va simular un segrest: la nit del dia 22 de juny de 1937 un grup d'homes armats va assaltar l'hotel en el que Nin estava detingut i se'n van endur el pres. Es tractava de simular un assalt realitzat per alemanys vinculats a l'exèrcit de FRanco, per fer creure que Nin s'havia passat a l'enemic. El propi Orlov informà a Moscou del segrest sofert per Nin i en el que havien participat tres espanyols, ell mateix i Iosif Grigulevitx "Juzik", un altre agent soviètic que més tard s'encarregà de reclutar a Ramon Mercader per assassinar Trotski. El segrest era l'avantsala de l'assassinat, que es produí en els propers dies, davant de l'evidència que en cap cas Nin no "confessaria" delictes que mai no havia comès.
Múltiples partits i associacions socialistes independents d'Europa i els Estats Units van pressionar el Govern per conèixer la veritat sobre Nin. I mentre els militants del POUM, des de la clandestinitat, iniciaven una campanya pública sota l'eslògan "Govern Negrín, on és en Nin?", els militants estalinistes responien: "A Salamanca o a Berlín". L'escàndol fou majúscul.
7.- Diàspora, resistència i exili
Quan va acabar la guerra civil amb la victòria de l'exèrcit de Franco, el POUM era l'única organització antifeixista que entrava en la clandestinitat des d'una altra clandestinitat. En caure Barcelona, el 26 de gener de 1939, la majoria de dirigents del POUM que es trobaven empresonats van poder passar a França i durant l'ocupació alemanya d'aquest país, molts militants van participar activament en la resistència. Altres havien anat a parar a camps de concentració del Sud de França, alguns foren enviats a camps d'extermini nazis i només uns pocs van poder passar a Amèrica.
A l'interior d'Espanya les primeres actuacions polítiques del POUM després de la guerra es van produir a la presó Model de Barcelona, on un grup de militants va publicar "L'Espurna", que reproduïa íntegrament la sentència del Consell de guerra sumaríssim que va condemnar a mort a Lluís Companys. El novembre de 1943 es va celebrar la I Conferència Nacional en la que es va escollir el primer Comitè Executiu a l'interior, mentre a partir de setembre de 1944 reapareixia "La Batalla". La intensa repressió a què foren sotmesos a partir de 1947 els militants del POUM vas portar a l'exili als dirigents més destacats i a partir de 1951 es va produir una progressiva desorganització del partit a l'interior. Com va succeir amb la majoria d'organitzacions antifeixistes, el POUM va viure a partir d'aquests moments una llarga travessa del desert.
Mentre, el POUM a l'exili va haver de fer front a l'escissió que va protagonitzar un sector de la direcció encapçalat per Rovira que, el novembre de 1944, va impulsar la creació del Moviment Socialista de Catalunya. Un altre sector de la direcció, però, va mantenir el POUM i l'any 1947 va nomenar Wilebaldo Solano secretari general. A partir d'aquests moments, dispers per Europa i amb importants nuclis a Amèrica, el POUM va seguir desenvolupant una important activitat política, en contacte amb militants a l'interior del país, denunciant les arbitrarietats del règim franquista, impulsant accions de solidaritat i de protesta contra el franquisme i, al mateix temps, mantenint incòlumes els principis socialistes que l'havien animat des de la seva creació i mantenint l'esperit crític i denúncia permanent contra l'estalinisme.
8.- Recuperar la memòria: la Fundació Andreu Nin
A partir dels inicis dels anys 80 del segle XX, consumada la transició cap a la democràcia, antics militants del POUM, amb companys que procedien d'altres organitzacions, però que compartien sensibilitats polítiques i objectius ideològics, es van plantejar la necessitat de mantenir la vigència de tot allò que en el seu dia va representar la història del POUM, encarnada en el nom d'un dels seus dirigents més emblemàtics, Andreu Nin. D'aquesta manera s'acabà constituint la Fundació Andreu Nin, que es va legalitzar el gener de 1988, com un "Centre d'Estudis i Investigació Social, Sindical i Política".
L'objectiu prioritari de la Fundació tracta, en primer lloc, de recuperar la memòria històrica dels homes i dones que havien format part del Partit, de recuperar la història d'una organització política que va representar una opció política socialista i heterodoxa, que va patir en pell pròpia la calumnia sistemàtica, la persecució i la mort.
Des de la seva existència les activitats de la Fundació han estat múltiples: exposicions, jornades commemoratives, actes reivindicatius, seminaris, homenatges a homes i dones del POUM, col·laboracions amb pel·lícules i documentals -"Operació Nikolai" (1992), "Terra i Llibertat" (1995), "Doblement Oblidats" (2009)-, una pàgina web que es manté permanentment al dia, publicacions de llibres i documents de tota mena, etc. Després de la caiguda del règim soviètic es va exigir també a les noves autoritats russes l'aclariment definitiu de l'assassinat de Nin.
La Fundació desenvolupa, al mateix temps, el combat per la història, en clau de futur. Potenciar l'estudi de la història, del moviment obrer espanyol i internacional, del POUM i dels seus dirigents més emblemàtics només té sentit a partir de les necessitats del present i dels requeriments d'un futur que volem que sigui més lliure, just, fraternal i igualitari.
