A partir del s. IX, l'al-Àndalus estabilitza les fronteres del nord-est a l'entorn de l'Ebre i el Segre. Saraqusta (Saragossa), Waixqa (Osca), Làrida (Lleida), Turtuixa (Tortosa) i Balají (Balaguer) esdevenen ciutats importants. A principis del segle XI, en disgregar-se el poder califal, Làrida i Turtuixa són el centre de poder de sengles taifes. Amb els almoràvits, l'al-Àndalus recobra la unitat política. A mitjan s. XII la frontera superior de l'al-ÀAndalus cau per l'agressió dels exèrcits feudals catalans.