La importància dels espais irrigats en el món andalusí contrasta amb l'agricultura de secà predominant en els estats feudals del nord. Els camperols andalusins conreen productes paridors que els proporcionen una dieta diversa i poca dependència del blat. L'existència d'una economia comercial i monetària els permet planificar els conreus d'horta i orientar la producció segons les necessitats del mercat.

Una de les tècniques d'irrigació més estesa és la sínia, un mecanisme per extreure aigua de tracció animal. Originària de Síria, la sínia s'introdueix a Hispània en temps del califat Omeia i durant el segle XI el seu ús s'estén també als comtats catalans.

El pou de la sínia, que normalment no supera els 9 m de profunditat, es fa a prop d'un curs fluvial per captar les aigües subterrànies. Al costat de la sínia sempre hi ha una bassa on s'acumula l'aigua extreta del pou. L'aigua acumulada pot crear un cabal abundant, determinat per la secció de l'obertura de la bassa, que permet regar fins a 2 ha de superfície.