L'any 711 l'exèrcit musulmà emprèn la conquesta de la Hispània visigoda; neix una nova entitat, un nou país, l'al-Andalus. A llarg de quatre segles, les terres de Balaguer, Lleida, Tarragona i Tortosa s'uneixen a l'Islam i formen part d' una comunitat econòmica i religiosa que s'estén fins a l'Índia.

Davant d'al-Andalus es formen els comtats catalans, integrats en la Marca Hispànica, territori de frontera de l'imperi carolingi. A finals del segle X els comtats catalans esdevenen independents, sota l'hegemonia del casal de Barcelona. La formació del feudalisme, durant el segle XI, genera unes noves relacions socials basades en el domini social i polític de la noblesa i l'església, i en l'explotació de la pagesia. A redós d'aquest món rural i feudal, s'estén l'art romànic amb la voluntat d'explicar el món, el seu origen i el seu ordre. Al segle XII, la conquesta de la Catalunya Nova, la vinculació creixent amb Occitània i la unió dinàstica amb Aragó enforteixen el nou estat. L'aparició del mot Catalunya (Catalonia) és gairebé simultani a l'inici de l'ús del català com a llengua escrita.