Treballadores, gènere i sindicalisme

Des del seus orígens i al llarg de la història contemporània, un dels atributs tradicionals del moviment obrer ha estat la masculinització de la seva cultura, de la seva pràctica organitzativa i dels seus lideratges. És a dir, la concepció d’aquell moviment com una realitat formada fonamentalment per homes i, per això, orientat cap a les reivindicacions dels varons, deixant sovint en un segon ordre les reivindicacions de les dones treballadores, que vivien una realitat material de discriminació de gènere específica en el món del treball. Aquestes qüestions van dificultar les relacions i la mateixa incorporació femenina al moviment sindical.

L’acció i el protagonisme de les dones en les reivindicacions laborals i polítiques al llarg de la dictadura franquista es van expressar de diferents maneres, en ocasions donant suport als seus familiars en la guerrilla, com a dones de presos, però també com a activistes que van organitzar i van reivindicar l’amnistia. Tot i això, a partir dels anys setanta l’impacte del feminisme i el relleu generacional van tenir conseqüències sobre la mateixa organització del sindicat, que es van materialitzar en l’impuls de les sindicalistes per crear les secretaries de la Dona a partir del 1978. CCOO de Catalunya va organitzar la primera Conferència d’Homes i Dones el 1991, fet que va representar un punt d’inflexió en la concepció cultural del sindicat i en la presència i representació de les dones en una tasca que ha de continuar fent-se dia a dia.