Sindicalisme de nou tipus

El sindicalisme de classe durant la transició política a la democràcia a Espanya va ser protagonista d’una doble ruptura. Una, de pròpiament sindical, amb un destacat protagonisme de Comissions Obreres, davant del sindicat oficial franquista, que va ser desmantellat definitivament amb la legalització de l’associacionisme sindical l’abril del 1977. I superposada a ella, una segona ruptura de caràcter polític respecte del passat, que es va concretar en la inclusió del paper dels sindicats en la Constitució del 1978. El sindicat conquistava així el seu reconeixement com a subjecte social i polític en defensa dels interessos econòmics i socials del conjunt de la classe treballadora, i per impulsar i tutelar tant els drets laborals com els drets socials.

Aquella etapa de democratització va estar acompanyada d’incerteses i tensions, de més improvisacions que programes o lideratges clarament definits i sota l’amenaça d’una intervenció militar que podia posar fi al procés polític obert. Van ser també anys en què el país va patir els efectes d’una profunda crisi econòmica de caràcter internacional. El sindicalisme que representava CCOO va actuar en aquesta fase amb el doble objectiu de conquerir i consolidar la democràcia, d’una banda, i de combatre els efectes provocats per una crisi econòmica sense comparació des de la gran depressió viscuda durant els anys trenta.