La concertació com a part del diàleg social

Durant la Transició espanyola, davant la crisi política i econòmica que es travessava, s’inauguren els acords generals amb els Pactes de la Moncloa (1977). Això no obstant, no tots els pactes de concertació social els subscriuran els mateixos actors. Per exemple, els de la Moncloa, els signaran els partits polítics. A aquests van seguir diferents acords entre Govern i patronal en què va participar UGT, però no CCOO, que només es va sumar als dos acordats després del 23-F, el 1981 i el 1983. Malgrat això, les centrals sindicals majoritàries van tendir a fer un balanç negatiu de la concertació social perquè les restriccions acceptades no es van traduir en prestacions socials per al conjunt d’assalariats. La ruptura de la concertació, entesa com a grans pactes centralitzats, es va produir entre el 1987 i el 1996. A partir de llavors i fins al 2008, l’evolució ha estat la d’una “concertació social fragmentada”, plena de pactes producte del diàleg social i també de conflictes i de convocatòries de vagues generals.

De manera simultània, s’obria un espai de concertació social autonòmica. En el cas de Catalunya es concretaria en diferents acords interprofessionals, en l’àmbit de la negociació col·lectiva i en l’impuls de la creació d’un marc català de relacions laborals. A partir del 2004, es va iniciar una nova etapa a través de l’Acord estratègic i els plans nacionals de reformes. Aquests es van veure truncats a partir de l’inici de la crisi i la posterior recessió econòmica que actualment vivim, en un context de reorientació de la política autonòmica des del 2010, marcada per les polítiques d’“austeritat” i per l’arribada de CiU al Govern català.