De les vagues generals a la unitat d’acció sindical: per la defensa del treball digne i la millora dels sistemes de protecció social

El 20 de juny del 1985 es va convocar una vaga general contra la reducció de les pensions aprovada pel primer Govern socialista, arribat al poder l’octubre del 1982. Organitzada per Comissions Obreres i amb el suport de la Unió Sindical Obrera, va ser la primera vaga general contra un govern d’esquerres des de la República. Les relacions amb els successius governs socialistes van estar marcades per desacords i tensions. La vaga del 14 de desembre del 1988 es va convocar contra els “contractes escombraria” i va ser expressió del malestar de la ciutadania, que reclamava un “gir social”. El Govern va cedir. Va ser un pas decisiu cap a la consolidació de la unitat d’acció entre CCOO i UGT, amb el lema “Junts, podem”. El nou escenari va facilitar l’ingrés de CCOO a la Confederació Europea de Sindicats, el 14 de desembre del 1990.

Ja als anys noranta el Govern, en compliment del Tractat de Maastricht, va imposar un esforç fiscal sense precedents per entrar a l’euro, la moneda única. Les seves conseqüències van provocar una aturada general de mitja jornada, el 28 de maig del 1992, contra la reforma a la baixa del subsidi d’atur. L’últim Govern de Felipe González va legislar una “contrareforma laboral”, l’anomenat “decretazo”, respost pels sindicats amb una nova vaga de 24 hores, el 27 de gener del 1994. Després del triomf electoral del Partit Popular el 1996, es van agreujar les polítiques neoliberals de l’etapa anterior i, de nou, CCOO i UGT van convocar vaga el 20 de juny del 2002 contra la reforma del subsidi d’atur realitzada pel Govern de José María Aznar.