CCOO, primera força sindical

El 5 d’abril del 1978, la Confederació Europea de Sindicats va convocar l’“eurovaga”, jornada d’acció sindical amb l’aturada d’una hora, com a mesura de protesta contra l’alt percentatge d’atur a Europa, el 5%. CCOO i UGT es van sumar a la protesta defensant la plena ocupació, la sortida de la crisi i les llibertats sindicals. El maig del 1978, les CCOO catalanes i espanyoles van poder fer finalment el seu primer congrés legal. S’aniria consolidant el procés organitzatiu propi del sindicat. La constitució de les federacions de ram i de les unions locals va estar acompanyada per l’obertura de nombrosos locals per atendre una afiliació massiva, i per la mateixa creació de les seccions sindicals a les grans empreses. Durant aquest període, CCOO va batallar contra la intenció del Govern d’Unió de Centre Democràtic de reconèixer un repertori molt limitat de drets als treballadors i treballadores. Finalment, en l’Estatut dels treballadors (1980) va quedar definit un model de doble representació sindical, comitè d’empresa i secció sindical, pel qual va apostar CCOO davant d’altres propostes.

En les primeres eleccions sindicals democràtiques, Comissions Obreres va obtenir una àmplia majoria de delegats i delegades, i va recollir els fruits de tota la feina dels anys anteriors, sovint en solitari. Es va iniciar llavors un període d’implantació en termes d’afiliació, de representativitat sindical i de capacitat de negociació. Des del 1978 fins avui, després de la celebració de nombrosos processos d’eleccions, en totes, la primera força sindical de Catalunya ha estat CCOO.