Constitució de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya i enduriment de la repressió política

CCOO va tenir un paper protagonista en l’impuls de les noves formes d’acció sociopolítica de l’antifranquisme. Aquestes es basaven en la reivindicació de les qüestions immediates de la classe treballadora a les empreses –salari, jornada, condicions de treball…–, però, al mateix temps, exigien l’amnistia i les llibertats polítiques –com els drets d’associació, vaga i sufragi–, així com drets socials –habitatge, ensenyament, educació i pensions. D’aquesta manera, la lluita de CCOO tenia una dimensió cívica, amb la qual s’identificaren sectors socials amplis, com els estudiants, els artistes i persones de diversos àmbits professionals.

El sindicat franquista va convocar noves eleccions sindicals el 1966. Aquestes representaren un estímul per a l’organització de la militància obrera i l’aprofitament de les possibilitats legals. Les candidatures democràtiques assoliren resultats excel·lents i nous treballadors i treballadores s’incorporaren a aquell moviment social al voltant del qual es configurà, la primavera del 1967, la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC). Un projecte de sindicalisme de classe pel qual lluita social i lluita nacional havien d’anar juntes, per transformar i assolir la llibertat i la justícia en tots dos camps.

La capacitat mobilitzadora del moviment de les Comissions i el seu creixent arrelament social van obligar el règim a endurir la seva repressió. El Tribunal Suprem, el març del 1967, ho va declarar il·legal. Es van incrementar la repressió policial, la despossessió de càrrecs sindicals, els acomiadaments laborals de centenars de representants obrers i en alguns casos l’exili entre aquelles persones escollides pels seus companys i companyes en les últimes eleccions sindicals. Aquests contratemps van provocar un inicial replegament i una major debilitat del moviment. Es van produir debats interns sobre com afrontar la repressió, i la tàctica i l’estratègia adequades. Al costat de la CONC van aparèixer noves formes sindicals que apel·laven al nom de Comissions, en particular els anomenats Sectors i Plataformes Anticapitalistes. La tensió social i política va arribar al seu punt més alt amb la declaració d’un nou estat d’excepció, el gener del 1969. Malgrat totes les dificultats, la CONC va seguir sent la principal forma de coordinació del moviment sindical a Catalunya, i va mantenir la seva aposta per una àmplia política d’aliances amb la resta de les forces d’oposició.

Els enfrontaments entre la ciutadania i les forces d’ordre públic entre 1969 i 1974 es van saldar amb 17 morts, sense comptar els executats judicialment. Així mateix, la justícia militar va jutjar en consells de guerra, entre 1969 i 1975, 1.817 civils. Finalment, el Tribunal d’Ordre Públic (TOP), creat el 1963 amb la finalitat de jutjar les activitats polítiques contràries al règim, va efectuar fins a la seva desaparició, el 1976, més de 22.000 processaments que van afectar, directament o indirecta, més de 50.000 persones. De totes elles, en van resultar sentenciades i condemnades a presó entre 8.000 i 10.000. A Catalunya l’actuació del TOP va afectar 1.697 persones, de les quals van ser condemnades a presó gairebé el 70%. El règim franquista va mantenir la repressió i la violència política fins al final, i, fins i tot, en els primers anys de la transició a la democràcia.