Traspassant el Mur de Berlín

Els Acords de Postdam i la creació de les dues Alemanyes

A les acaballes de la Segona Guerra Mundial i amb la derrota inevitable d’Alemanya i la resta de potències de l’Eix, les potències aliades van començar les negociacions que havien d’establir un nou ordre mundial. A Europa, la qüestió del futur d’Alemanya era, sense cap mena de dubte, el principal afer sobre la taula. Després de la Conferència de Potsdam, a la qual França no va ser convidada, s’havien establert les línies mestres del futur d’Alemanya: el desmantellament complet de la seva indústria militar, el judici als criminals de guerra nazis, la desnazificació del país, el pagament de reparacions de guerra i el restabliment de les fronteres anteriors a l’expansionisme del Tercer Reich.

La divisió d'Alemanya

Quant a l’organització política del país, s’establí la divisió en quatre zones d’ocupació, sota control de les quatre potències vencedores: França, el Regne Unit, els Estats Units i la Unió Soviètica. Tanmateix, ja s’havia format prèviament l’anomenat Centre de Control Aliat, que estava format per les quatre potències i era l’òrgan de govern designat com a substitut directe del règim de Hitler. La cooperació aliada a priori tenia el pla de dur a una Alemanya unida després de l’ocupació, però de seguida van sorgir impediments que van fer impossible aquest objectiu; França, exclosa de la Conferència de Potsdam i per tant no sotmesa als acords resultants, recelava (i va recelar fins a gairebé el mateix moment de la caiguda del mur de Berlín més de quaranta anys després) de la idea d’una Alemanya unida que pogués tornar a amenaçar els seus interessos.

«The Big Three» de la Conferència de Potsdam

«The Big Three» de la Conferència de Potsdam

Winston Churchill

Primer ministre del Regne Unit fins al 26 de juliol de 1945, substituït per Clement Attlee a partir de llavors. La posició del Regne Unit respecte el repartiment de les reparacions de guerra que havia de fer Alemanya va comportar friccions amb la Unió Soviètica.

Harry S. Truman

Harry S. Truman havia arribat a la presidència dels Estats Units el 12 d’abril del 1945, després de la mort de Franklin D. Roosevelt. Truman sempre va mantenir unes relacions tenses amb la Unió Soviètica, doncs veia les accions d'aquest país a Europa oriental com un expansionisme agressiu, fora dels acords signats en anteriors conferències.

Ióssif Stalin

Iósif Stalin era el mandatari més veterà de la conferència, doncs des de 1922 governava la Unió Soviètica. Com a país més castigat durant la Segona Guerra Mundial, Stalin va defensar que la Unió Soviètica aconseguís la major part de reparacions de guerra d'Alemanya, fet que va provocar una certa confrontació amb el Regne Unit.

Comencen les desavinences

La relació entre l’URSS i la resta de potències ocupants tampoc no va a trigar a mostrar les desavinences que inevitablement portarien, finalment, a la Guerra Freda. L’aplicació brutal dels acords a la banda soviètica, sobretot pel que fa als processos de desnazificació i reparacions de guerra, va ser durament criticada per la resta de potències. Alhora, al sector soviètic va començar un procés de nacionalització i repartiment de terres dels vells terratinents alemanys. Aquests elements, juntament amb d’altres, van ser els detonants que fracturarien les relacions entre els futurs dos blocs.

Els criminals a la banqueta

Els criminals a la banqueta

El naixement de dos nous estats

El 1947 els Estats Units i el Regne Unit van anunciar la unificació de les seves respectives zones d’ocupació, amb la qual cosa van formar l’anomenada bizona. Poc després, la preparació de les reformes econòmiques per a la introducció del futur marc alemany, la incorporació dels territoris alemanys ocupats per França, el Regne Unit i els Estats Units a la iniciativa del Pla Marshall i el pla per a la creació del que seria la República Federal d’Alemanya va ser denunciat per l’URSS com una transgressió dels acords de Potsdam, un fet que va precipitar la fi, tot i que mai no es va fer oficial, del Centre de Control Aliat, així com el projecte d’una Alemanya de postguerra unificada.

La resposta de la Unió Soviètica davant la unilateralitat occidental es va posar de manifest amb el Bloqueig de Berlín, el tancament total de les fronteres entre la zona d’ocupació soviètica i la zona oest de Berlín, controlada per les potències aliades, iniciat el 24 de juny de 1948. L’èxit del pont aeri per abastir la ciutat va ser fonamental perquè la Unió Soviètica aixequés el bloqueig el 12 de maig de 1949. El 23 de maig, el sector occidental, unificat en l’anomenada trizona des de l’abril, va fundar la República Federal d’Alemanya. Com a resposta, el 7 d’octubre es fundava al sector oriental la República Democràtica d’Alemanya, amb un matís important respecte a la resta de països del bloc soviètic: a diferència de les constitucions dels països que formaven part d’aquest bloc, la seva constitució no feia cap referència al socialisme, la qual cosa era un intent d’acostar posicions amb el bloc occidental amb vista a una futura reunificació. D’aquesta manera, a la darreria de la dècada dels quaranta naixien dues alemanyes, representants cadascuna dels blocs enfrontats en la Guerra Freda.

El Pont aeri de Berlín

El Pont aeri de Berlín

El context va fer impossible la reunificació

Tot i que els acords de Potsdam deixaven ben clar que la intenció de les potències vencedores de la Segona Guerra Mundial era la creació d’una Alemanya unificada, democràtica i neutral, el cert és que els recels de les potències occidentals de consolidar aquesta idea, juntament amb el caràcter conservador i nacionalista dels partits polítics sorgits al sector occidental d’Alemanya, contraris a qualsevol tracte amb els soviètics, van ser alguns dels principals factors que van fer impossible la reunificació del país en aquells anys. No hi ajudava, tampoc, el recel d’un ressorgiment d’Alemanya, com havia passat en el període d’entreguerres. La posició soviètica d’aquells primers anys estava més en la línia de respectar els acords de Potsdam, ja que, per damunt de tot, la formació d’una Alemanya neutral podria servir per crear un «cordó sanitari» entre el bloc socialista i el capitalista, amb la resta de països neutrals: Àustria, Suïssa, Suècia i Finlàndia. Així mateix, amb una Alemanya unificada la Unió Soviètica s’asseguraria el cobrament de les enormes reparacions de guerra que Alemanya els havia de pagar, com a país més afectat per l’agressió germànica.

L’esclat de la Guerra de Corea, el 25 de juny de 1950, va suposar el primer conflicte armat de la Guerra Freda entre els dos blocs. El conflicte va distanciar encara més les possibilitats d’una reunificació d’Alemanya. Així mateix, va animar les potències occidentals a rearmar l’Alemanya occidental, un fet que violava de nou els acords de Potsdam. L’últim intent de Stalin d’obrir una negociació amb el bloc occidental posant sobre la taula la reunificació d’Alemanya va tenir lloc l’any 1952, sense èxit. Finalment, l’arribada de Khrusxov al poder de la Unió Soviètica l’any 1953 va comportar un tomb en la política relacionada amb la reunificació, ja que, a diferència de Stalin, estava disposat a consolidar la República Democràtica d’Alemanya. L’any 1955, l’Alemanya occidental es va incorporar a l’OTAN i va organitzar el seu propi exèrcit (Bundeswehr). Com a resposta, l’Alemanya oriental organitzava l’Exèrcit Popular Nacional (NVA) i entrava al Pacte de Varsòvia, l’aliança militar del bloc socialista, l’any 1956. La reunificació semblava cada cop més llunyana.