Traspassant el Mur de Berlín

El mur de Berlín

Sota el nom d’«Operació Rosa», el 13 d’agost de 1961 es van tancar les fronteres entre Berlín oriental i Berlín occidental. Segons Khrusxov, líder de l'URSS, Berlín occidental s’havia convertit en «una espècie de tumor del feixisme i revengisme» i s’havia decidit «recórrer a la cirurgia». Aquesta cirurgia es va traduir en la construcció d’un mur colossal de 155 quilòmetres de llargada, 43 dels quals dividirien la ciutat, mentre que els 112 quilòmetres restants separarien Berlín occidental de la República Democràtica Alemanya.

Una infraestructura excepcional

Les obres de construcció van començar el 15 d’agost, dos dies després del tancament de les fronteres. Si bé durant els primers mesos es van ensorrar desenes d’edificis, el procés de modificació de l’entramat urbà es va allargar ben bé fins a l’esfondrament del mur, 28 anys més tard.

Pel que fa al seu aspecte, el primer mur que es va alçar era una construcció senzilla i tosca, que de mica en mica es va anar ampliant i tecnificant. Així, cap al 1962 van començar a aixecar-s’hi torres de vigilància, es va començar a construir un doble mur perimetral i s’hi van establir patrulles armades amb gossos. Cap a la darreria dels anys seixanta, es va reconstruir el mur amb parets prefabricades de formigó i es va duplicar el nombre de torres de vigilància. A mitjan anys setanta, el mur ja presentava l’aspecte que tindria fins al final: un recorregut de doble mur, amb un espai entre ambdós murs. El mur interior, a la frontera oriental i inaccessible per als habitants orientals, incorporava parets de formigó de fins a tres metres i mig d’alçària i prop d’un pam de profunditat, amb reforços de filferro espinós en alguns punts. A la zona central, l’anomenada «franja de la mort» —un espai d’entre quatre i dos-cents metres d’ample—, hi havia les torres de vigilància, les zones de patrulla, les línies d’il·luminació i fins i tot tanques electrificades en alguns llocs. El mur interior que donava a aquest espai estava pintat de color blanc per afavorir la localització de possibles fugitius. Per acabar, hi havia el mur exterior, a la frontera occidental, que a diferència del mur oriental sempre va ser accessible als ciutadans de Berlín occidental, cosa que feia que tingués un aspecte ben diferent, ple d’escrits reivindicatius i grafits de tota mena.

Un mur, dues visions

En un primer moment, des dels Estats Units la construcció del mur va ser vista com una solució més aviat ruda del problema de Berlín per part dels soviètics, i fins i tot reconeixien que la seva construcció assegurava l’existència de Berlín occidental. A poc a poc, aquesta solució «poc elegant» va centrar les crítiques i la propaganda contra el bloc soviètic, aprofitant l’impacte que la idea del mur representava per remarcar la dicotomia entre el bloc capitalista i el bloc comunista amb el binomi llibertat i opressió. Així, l’existència del mur de Berlín va permetre assenyalar el bloc soviètic com un conjunt d’estats totalitaris amb règims econòmicament ineficaços, que havien de construir «un gran camp de concentració» per evitar el seu col·lapse.

A la banda oriental, la visió del mur era ben diferent. Així, el 13 d’agost de 1961, el dia del tancament de les fronteres, els mitjans radiofònics de l’RDA proclamaven que el mur tenia la finalitat d’obstaculitzar de manera efectiva les activitats subversives contra els països del bloc socialista. Per aconseguir-ho, calia mantenir a les fronteres amb Berlín occidental un sistema de vigilància i control. Era necessari, doncs, construir un «mur de protecció antifeixista» que servís de protecció davant futures agressions. La propaganda oriental va focalitzar els seus esforços a destacar que l’objectiu principal del mur era la preservació de la pau i la defensa davant les activitats subversives. Per tant, el mur era un requisit necessari per a la supervivència de l’Estat socialista alemany.

A la pràctica, la construcció del mur va posar fi a l’ambigüitat que imperava entre les relacions d’ambdós estats alemanys, alhora que va garantir a l’RDA una certa estabilitat interna que es va manifestar, sobretot, en la millora de la seva estructura econòmica. Així, en els anys següents, l’economia de l’RDA va créixer a bon ritme, i va esdevenir el país del bloc socialista amb el millor nivell de vida.

Un clam per la llibertat

Un clam per la llibertat
Audio

Ich bin ein Berliner

"Tots els homes lliures, allà on visquin, són ciutadans de Berlín. Per tant, com a home lliure, dic orgullós "Ich bin ein Berliner" (Sóc un berlinès)"

Les víctimes del mur

Durant els seus 28 llargs anys d’existència, el mur de Berlín va ser l’escenari de nombrosos incidents produïts per ciutadans d’Alemanya Oriental que volien escapar cap a Berlín occidental. Es calcula que prop de 50.000 alemanys van ser detinguts intentant creuar il·legalment la frontera. A banda d’aquestes detencions, que van acabar amb empresonaments, el mur també es va endur la vida de desenes de persones. Tot i que avui en dia encara resulta difícil poder establir un nombre exacte, estudis recents apunten a que, com a mínim, es van produir 138 víctimes mortals relacionades directament amb el mur de Berlín. La majoria de les víctimes eren joves d'entre 20 i 29 anys d'edat. Així mateix, més de la meitat d’aquests morts es van produir durant els primers cinc anys d’existència del mur. Anys després de la seva caiguda, alguns dels guardes i tiradors serien jutjats per assassinat.

Durant tot aquest temps, uns 5.000 alemanys van aconseguir creuar el mur, establint-se a Alemanya Occidental. El govern de la RFA garantia la nacionalitat a tots els Alemanys orientals. Així mateix, també rebien una petita suma de diners de benvinguda (Begrüßungsgel), que al llarg del temps va variar entre els 30 i els 100 marcs.