Traspassant el Mur de Berlín

De la perestroika a la caiguda del mur

A mitjan anys vuitanta, la Unió Soviètica, sota el lideratge de Mikhaïl Gorbatxov, va dur a terme una sèrie de reformes econòmiques, socials i polítiques encaminades a crear un nou sistema econòmic dins del bloc comunista: d’una banda, la perestroika, destinada a desenvolupar i reestructurar el sistema econòmic soviètic cap a un model d’economia de mercat; d’altra banda, la glasnost, centrada a reduir el control governamental per garantir una sèrie de llibertats informatives als ciutadans de la Unió Soviètica.

Aquestes dues reformes, implementades dins la Unió Soviètica, van contribuir decisivament a fer que els sectors socials més descontents de la resta de països del bloc soviètic comencessin a demanar canvis i més llibertat en els seus respectius països. En el cas de l’RDA, aquests sectors es van anar organitzant a partir del 1987 amb el suport de l’Església, una institució que des del 1978 gaudia d’una certa autonomia i independència dins del país.

Senyor Gorbatxov, aterri aquest mur!

El 12 de juny de 1987, Ronald Reagan, president dels Estats Units, va pronunciar un emotiu discurs davant la Porta de Brandenburg on reflexionava sobre l’adveniment de les reformes polítiques i econòmiques de la Unió Soviètica, i instava a Gorbatxov a ensorrar el mur de Berlín. Tot i que en un primer moment la sol·licitud de Reagan va ser titllada d’agosarada, fins i tot absurda, els fets que van tenir lloc en el decurs dels següents mesos van acabar donant un cert aire premonitori al seu discurs. El mateix Reagan tornaria a Berlín al setembre de 1990, martell en mà, per ajudar simbòlicament a ensorrar el mur.

Audio

Mr. Gorbachov: tear down this wall!

“Donem la benvinguda al canvi i a l'obertura; perquè creiem que la llibertat i seguretat van de la mà, que només l'avanç de la llibertat humana pot enfortir la causa de la pau mundial. Hi ha un senyal que els soviètics poden fer que seria inequívoc, que avançaria dramàticament cap a la causa de la llibertat i la pau. Secretari General Gorbatxov, si vostè busca pau, si vostè busca la prosperitat de la Unió Soviètica i l’Europa oriental, si vostè cerca la liberalització, vingui aquí a aquesta porta (referint-se a la Porta de Brandenburg). Sr. Gorbatxov, obri aquesta porta. Sr. Gorbatxov, aterri aquest mur”

La tardor de les nacions

En aquest context, cap a l’any 1989, alguns països del bloc soviètic van començar a realitzar reformes a l’estil de la perestroika. El procés es va precipitar i al cap de pocs mesos una onada revolucionària va recórrer els països del bloc oriental, la qual va posar fi a molts dels règims comunistes de manera pràcticament inesperada. Polònia va donar el tret de sortida i va iniciar, així, un procés de transició política al principi del 1989, sota el lideratge del sindicat Solidaritat, que va acabar amb la celebració d’unes eleccions democràtiques lliures el juny del mateix any i l’establiment del primer govern no comunista en un país del bloc oriental. En paral·lel, el 27 de juny, el govern reformista sorgit a Hongria va decidir desmantellar simbòlicament la frontera amb Àustria, i es va convertir en el primer país que va esborrar del mapa el «teló d’acer».

Des del govern de la República Democràtica d’Alemanya, presidit per Erich Honecker, el procés reformista iniciat a bona part dels països del bloc oriental va ser vist amb inquietud. La supervivència de l’RDA depenia en gran manera del suport decidit de la Unió Soviètica, així com del manteniment del bloc oriental. No hi ajudava, tampoc, el clima de distensió Est-Oest que s’havia iniciat des de la Unió Soviètica, ni l’apropament que Gorbatxov va realitzar amb el govern de la República Federal d’Alemanya l’estiu del 1989, on va acabar signant una declaració conjunta amb el canceller alemany Helmut Kohl en què ambdós mandataris al·ludien al dret de tots els pobles a determinar lliurement el seu destí, sota els principis i les normes del dret internacional. El missatge que aquesta declaració va emetre era força clar: el camí cap a una futura reunificació alemanya sobre la base del dret d’autodeterminació era possible.

La Via Bàltica

La Via Bàltica

La fi del mur

La situació social dins de l’Alemanya oriental, sobretot a partir de l’estiu del 1989, era cada cop més convulsa. Des del començament de l’estiu, molts ciutadans havien aprofitat els moviments reformistes dels països veïns per fugir cap a l’Alemanya occidental. Un dels casos més significatius fou l’anomenat Pícnic Paneuropeu, celebrat el 19 d’agost als voltants de la localitat hongaresa de Sopron, prop de la frontera amb Àustria, on més de mig miler d’alemanys orientals van creuar el teló d’acer en direcció a Àustria. L’esdeveniment, que havia de representar un acte simbòlic d’apropament entre austríacs i hongaresos, va provocar la primera fugida massiva de ciutadans de l’Alemanya oriental cap a occident i es va convertir en un símbol de la fi del règim oriental.

En aquest context, a mitjan octubre, la pressió popular va obligar el politburó a destituir Erich Honecker, cap de l’estat. El nou cap de l’estat, Egon Krenz, va prometre realitzar reformes de tipus democràtic. Tot i així, les mobilitzacions populars es van continuar intensificant. El 4 de novembre de 1989 es produïa la Manifestació d’Alexanderplatz, un punt d’inflexió de les protestes populars. En la marxa, promoguda pels actors i treballadors dels teatres de Berlín oriental, van participar-hi centenars de milers de ciutadans de tot el país, i es va convertir en una de les manifestacions més massives de la història de l’Alemanya oriental. Sota el clam de «Wir sind das Volk» (‘Nosaltres som el poble’) els manifestants es van reunir a Alexanderplatz clamant per les llibertats civils i la reforma política.

Manifestació d'Alexanderplatz

Manifestació d'Alexanderplatz

El dia que el mur es va obrir

Cinc dies després de la manifestació, durant una roda de premsa executiva, Günter Schabowski, membre del politburó, anunciava que totes les restriccions que limitaven els viatges privats dels ciutadans de l’Alemanya oriental a l’estranger quedaven derogades des d’aquell mateix moment. La reacció va ser instantània i una allau d’alemanys van apropar-se als passos fronterers de Berlín per travessar-los i anar al sector occidental. Així, durant la nit del 9 al 10 de novembre els ciutadans de Berlín van prendre, pacíficament, el mur que els separava.

L’endemà, es van formar cues de desenes de quilòmetres a les autopistes que anaven cap a l’oest. Mentrestant, el govern occidental va promoure l’estampida oferint als ciutadans orientals 100 marcs com a «diners de benvinguda». La total incapacitat i paràlisi del règim de l’RDA per gestionar el procés va causar la seva fi, mesos després, arran de les eleccions del 18 de març de 1990. Els resultats d’aquests comicis van donar la victòria als partits patrocinats per l’Alemanya occidental, la majoria sota la coalició Aliança per Alemanya, partidària d’una ràpida reunificació. Així, el 3 d’octubre de 1990 els cinc estats que havien format l’Alemanya oriental es van unir oficialment amb la República Federal d’Alemanya.