Puig i Cadafalch

Presidència de la Mancomunitat i grans projectes urbans (1917-1923)

El mes de novembre del 1917 va ser elegit president de la Mancomunitat de Catalunya, càrrec en el qual succeïa el seu amic i correligionari a la Lliga Regionalista, Enric Prat de la Riba. La seva acció política es va caracteritzar per la modernització i la tecnificació del govern amb el desplegament de grans projectes d’infraestructures arreu del país, especialment viàries i de telefonia, com també d’equipaments culturals, xarxa de biblioteques, ensenyament, assistència i sanitat, acompanyats de la creació de nous aparells tècnics d’alta qualificació (cartografia, geologia, meteorologia o restauració). Aquesta base institucional ha esdevingut fonamental en l’articulació de la Catalunya contemporània, des de la Generalitat republicana fins a l’actualitat.
Va ocupar el càrrec en un període de creixent tensió social i d’enfrontament del catalanisme al nacionalisme espanyol, que va portar, el 1923, al cop d’estat del general Primo de Rivera. Després d’una ambigua posició inicial, la repressió del nou dictador el va obligar a deixar la presidència i marxar a l’exili. Durant aquests mateixos anys va desenvolupar una important activitat professional amb grans projectes de renovació urbana a Barcelona i d’altres de molta significació simbòlica, com ara la reforma del monestir de Montserrat. 

Cronologia

Barcelona i els grans projectes urbans

A banda de l’activitat constructora per a particulars, Josep Puig i Cadafalch es va projectar sobre Barcelona de tres maneres. En primer lloc, com a articulista amb l’exposició del seu ideari polític i cultural del model urbà, enemic del pla Cerdà, que considerava superat davant l’accelerat creixement de Barcelona i els nous requeriments com a capital. En segon lloc, va traslladar aquests plantejaments a la planificació municipal d’infraestructures i serveis moderns (1902-1905). I, en tercer lloc, va participar directament en l’activitat urbanitzadora d’algunes de les grans obres ciutadanes del primer quart del segle XX. El seu concepte de ciutat feia èmfasi en l’adquisició d’un fort caràcter monumental i cívic, fonamentat en els valors de bellesa pública propis del noucentisme.

D’acord amb els nous plantejaments, va impulsar el concurs d’un pla d’enllaços que va guanyar Léon Jaussely (1905). Més endavant va intervenir en operacions urbanes de gran magnitud, com la revisió del tram central de la via Laietana, l’ordenació de la plaça de Catalunya i el projecte d’implantació d’una gran mostra a Montjuïc, finalment esdevinguda Exposició Internacional (1929). Hi va idear un eix ascendent monumental i significat per quatre columnes, símbol del país i coronat pel gran edifici del Palau Nacional.

La darrera arquitectura (1920-1930)

Malgrat la gran tasca política i governamental que va dur a terme durant la presidència de la Mancomunitat, el seu despatx d’arquitectura va continuar actiu i va treballar, sobretot, en els grans projectes urbans iniciats cap al 1915, fins que, amb la imposició de la dictadura el 1923, li foren retirats. També va emprendre significatives promocions particulars a Barcelona, com ara el gran casal de Joan Pich i Pon (1919-1921), la casa Casarramona (1921-1923), la casa Guarro (1922-1927) i, una mica més tard, la casa Rosa Alemany (1928-1931).

En aquestes obres va traslladar a una dimensió més monumental els principis definits en la seva primera etapa noucentista amb un ús elegant de l’ornament, de vegades pròxim a l’art déco. Constructivament hi va abandonar l’edificació tradicional per incorporar materials i estructures noves a partir de l’ús del formigó, alhora que definia programes d’usos innovadors que combinaven les oficines amb l’habitatge i on la residència principal era desplaçada a les plantes superiors de manera pionera. Al mateix temps es va iniciar en altres tipologies arquitectòniques modernes, com ara pavellons d’exposició o cinemes.