T'estimo?

L'amor cristià

Amb el triomf del cristianisme, a partir del segle IV, es desenvolupa una nova idea d’amor. L’Església adquireix el monopoli del matrimoni, i el casament es veu com una garantia de l’ordre social i una manera de controlar les passions amoroses i sexuals. L’ideal de l’amor cristià era l’amor fratern, i l’amor carnal era vist com una cosa només tolerable i inevitable per a la procreació. Malgrat alguns canvis, la doctrina de l’Església sobre el matrimoni es mantingué gairebé inalterable fins al Concili Vaticà II (1962-1965), en què es posà èmfasi també en la idea de l’amor conjugal com un element essencial del matrimoni. 

El matrimoni com a sagrament

El matrimoni fou vist per l’Església com un sagrament en el qual el deure de la fidelitat és absolut per als dos cònjuges. La doctrina de l’Església es basava, a més, en tres punts essencials: el matrimoni és per tota la vida i, per tant, no hi ha possibilitat de divorci; es basa en el lliure consentiment dels cònjuges, i es prohibeix fortament el matrimoni entre parents. L’Església no permet el matrimoni entre parents de primer grau canònic (germans i fills), de segon grau (cosins germans) i de tercer grau (cosins segons, en llenguatge quotidià). En alguns períodes les prohibicions podien arribar fins i tot més lluny! Tanmateix, es podia demanar una dispensa.

El matrimoni a l’Islam i el judaisme

Les altres religions monoteistes també han intentat controlar l’amor i el matrimoni. Per al judaisme, el matrimoni es considera una unió espiritual entre dues persones. D’acord amb la Torà, la dona va ser creada perquè «no és bo que l’home estigui sol» (Gènesi, 2:18) i el matrimoni permet complir el primer manament: «Sigueu fecunds i multipliqueu-vos» (Gènesi, 1:28). A l’Islam, el matrimoni és també considerat sacrosant, un compromís entre home i dona per viure junts segons la fe. Si bé l’acord matrimonial es feia entre famílies, la condició bàsica del matrimoni era el lliure consentiment dels cònjuges. El Profeta aconsella: «No us caseu per la bellesa, perquè aquesta es tornarà un declivi moral, no ho feu per la riquesa, perquè aquesta serà causa de desobediència; caseu-vos amb qui provingui de famílies religioses» (Ibn Mayah, 1859).

El matrimoni, un afer prudent

A l’època medieval i moderna, i malgrat la proliferació dels ideals de l’amor cortès, el matrimoni era considerat un afer prudent, per a la seguretat econòmica i per tenir descendència legal. Els casaments reials i nobiliaris eren també l’ocasió i l’instrument per a una aliança política. A escala general, l’experiència breu de la vida, les condicions econòmiques i les diferències de gènere imposaven una experiència no sempre satisfactòria de l’amor i del matrimoni.

L'amor cristià

Casament medieval

Casament medieval