Memòria documental de Catalunya de la Fundació Moret i Marguí
Logo Fundació Moret
 

Aquesta secció, que ofereix la pàgina web del Museu d’Història de Catalunya amb el suport de la Fundació Moret Marguí, a tots els seus visitants, presentarà setmanalment un document rellevant de la història de la Catalunya contemporània, del segle XVIII fins l’actualitat. 

Considerem la història en un sentit extens: història política, parlamentària, social, econòmica, religiosa, cultural, especialitzada... Presentarem documents rellevants de les èlits i del món popular: polítics i escriptors la majoria però també els oblidats com camperols o sindicalistes o bé els testimonis, des de professionals a periodistes.

Les seves aportacions ens acostaran a interpretacions i visions d’esdeveniments dels que poden ser actors o observadors i ens hi m mostren un punt de vista fresc i directe. No és el mateix la mirada d’un fred polític governamental que la d’un polític sensible al patiment de la mare d’uns nois que han d’anar a la guerra de Cuba o del Rif.

Esdeveniments rellevants i no només de la història institucional. Tant pot ser l’editorial d’un periòdic, la crònica d‘una militant anarquista tancada a la presó, el testimoni d’un missioner compromès a l’Amazones, un fragment de memòries, un manifest reivindicatiu, un fragment de les memòries d’un escriptor o d’un metge, la carta d’un exiliat republicà o el discurs d’un alt càrrec del poder que l’ha foragitat. Pel coneixement de la història interessa la diversitat tipològica dels documents que ens mostra el mosaic que la constitueix.   

Temàticament ens allunyem de la simple història documental oficial. La visió del testimoni popular ens serà ben present. Hi excel·leixen els materials de caràcter personal, és a dir memòries i dietaris, epistolaris... elements de clara connotació testimonial amb els documents convencionals com manifestos, parlaments, discursos, intervencions parlamentàries i, és clar, materials considerats menors, d’un poema satíric a una octaveta de denúncia o un article periodístic. Amb la voluntat de divulgar la història global a través d’aspectes puntuals.

Els presentarem, amb una breu introducció de contextualització i amb una imatge de referència. En un format breu, i destacant els aspectes més rellevants del seu contingut. Ho farem des de la pluralitat, amb rigor metodològic, amb l’exigència professional, des de l’interès i la curiositat per conèixer l’ahir per entendre l’avui.

Josep M. Figueres
Universitat Autònoma de Barcelona  

1920 Manifestacions de Puig sobre la bandera catalana arran la visita reial

El juny de 1920 Alfons XIII visita Barcelona amb una població molesta per la nul·la recepció a la voluntat d’autonomia. Tota la darrera setmana de juny la premsa nacionalista va plena de comentaris sobre la bandera catalana entesa com el símbol que exterioritza la protesta pacífica al carrer de la població. La premsa hi jugarà un paper clau. De fet hi haurà editorials com el de La Veu del dia 24 que escriu «L’ús de la bandera catalana és una acte d’afirmació, d’afirmació patriòtica, és a dir, d’amor, d’amor a Catalunya», flanquejant l’editorial «La bandera catalana» poema de J. M. López Picó i un altre editorial «La voluntat de Catalunya» anunciant que es convoquen pel dia 28 les quatre diputacions catalanes que manifestaran el suport i fe en la Mancomunitat com a govern, en diuen incipient de Catalunya i que Serà un nou plebiscit. 


1919 Parlament de J. Puig i Cadafalch a l’Assemblea d’Ajuntaments per l’Estatut d’Autonomia

Les municipis van jugar un paper fonamental en la reivindicació per a un Estatut d’Autonomia per Catalunya que serà un clam generalitat. La Mancomunitat, impulsora del projecte, convida als ajuntaments de tot Catalunya i la premsa, principalment la de la Lliga, amb diaris i setmanaris arreu el país, en fou l’altaveu eficient. Els consistoris responen a la crida i assisteixen massivament. El clima reivindicatiu havia començat de forma unitària, entre moviment al carrer i reivindicació política, el 1917. Cambó a les Corts i al carrer i a la premsa, amb conferències a teatres i grans espais, és el promotor indiscutible de la reivindicació que es materialitza en un text, de mínims, per a que sigui assumit per totes les forces polítiques com així serà.


1919 Parlament en honor al mariscal Josep Joffre a Perpinyà

L’heroi del Marne és molt present en una Catalunya polaritzada en la primera guerra mundial en els blocs en lluita. Els favorables als aliats encarnen la imatge d’una França que lluita per la llibertat, amb els voluntaris catalans i el sentit de simpatia generalitzat. El president de la Mancomunitat assisteix a Perpinyà a l’homenatge a Joffre presidint una comissió catalana molt representativa. La festa, amb una molt notable participació ciutadana, té un toc de catalanitat notable i esdevindrà un dels pocs actes internacionals als quals assistirà Puig. Catalunya tanmateix hi serà ben present. Diversos actes i parlaments d’autoritats franceses, militars i civils. Quan la coral catalana canta Els Segadors, Joffre és el primer d’aixecar-se en posició marcial com a respecte per l’himne català. En acabar els crits de «Visca Catalunya» ressonen i són corejats. Després La Marsellesa i els crits de «Visca França» tornen a ressonar. Tot i la pluja s’inaugura l’avinguda Joffre a la capital del Rosselló i les comarques catalanes de França. A la tarda d’aquest 14 d’octubre hi ha, amb assistència de Monsenyor Carsalade du Pont, un acte en honor dels delegats catalans. El bisbe diu que els catalans són «els nostres germans per què ens uneix la sang, la llengua i l’amor a la llibertat». El director la revista Le Feu, assisteix a la festa i pronuncia un parlament, i editarà pocs mesos després un número especial que inclou un article de Puig. Es ballen sardanes en aquest diumenge de temps canviant. L’endemà dinar al Círcol Lo Pardal, en una sala ornada amb banderes franceses i catalanes. Entre els delegats catalans remarquem l’assistència del poeta Àngel Guimerà i del promotor de la solidaritat amb els voluntaris catalans J. Solé i Pla. El maig de l’any següent Joffre anirà a Catalunya i Puig, que l’ha convidat, el rebrà al palau de la Generalitat. 


Missatge de Josep Puig ¡ Cadafalch de 30 d'agost de 1921

L’estiu del 1921 ve marcat per la derrota d’Annual el juliol i pel plet dels telèfons quan la Mancomunitat demana la concessió de la Companyia Peninsular, una empresa privada de Barcelona que ha caducat. Puig i el Consell permanent consideren essencial aquesta ampliació de la xarxa però el rebuig del poder central a més de nova frustració del catalanisme, com escriu Balcells, és també un auguri de la pèrdua total de la xarxa telefònica com esdevindrà amb la Dictadura de Primo de Rivera. Aquesta agost esclata també la imatge d’Acció Catalana que sembla el partit dels intel·lectuals, inclosos els de la Lliga, quan no era cert però ho semblava. Bofill i Mates expressa la rivalitat del que es considerà escissió-expulsió. Amb tot Acció Catalana podrà seguir al govern de la Mancomunitat amb la confiança de Puig tot i que el gener del 1923 Bofill dimitirà, amb altres polítics del nou partit. 


1915 Gran Guerra. Suport a la causa dels aliats

La primera guerra mundial o Gran Gerra fou també un enfrontament dins de Catalunya en els suports i adhesions als bàndols enfrontats. Hi havia posicionaments pel que era, sintetitzant, el model autoritari alemany, i el parlamentari franco-britànic. Dins dels mitjans de comunicació i de la societat catalana hi hagué aquesta divisió en la qual les forces més avançades en la línia democràtica entesa com a participació maldaren a favor de França. Aquest manifest que reprodueix el llibre La Guerra de les nacions. Crònica coetània de la Primera Guerra Mundial del periodista i historiador Antoni Rovira i Virgili a cura de Mercè Morales és una bona mostra de la posició favorable a França. L’edició d’aquests escrits de Rovira i Virgili aplega la reedició dels cinc volums que l’escriptor va publicar de comentaris crítics, vibrants, documentats, explicatius sobre aquesta Gran Guerra. (Departament de la Presidència i Centre d’Història Contemporània de Catalunya, 2016). Reproduïm, pel seu interès el Manifest de suport als aliats i incloem també la relació de les adhesions atès que mostra el sector més dinàmic de la intel·lectualitat aliadòfila del moment.


1977 La censura de Franco segueix mort el dictador

Sovint hi ha la mentalitat que l’endemà de la mort d’un dictador comença un règim de llibertats però, fora d’una revolució, no sempre és així, el més habitual és la continuïtat amb canvi de formes i aparences.  La censura, una de les manifestacions del règim franquista més negatives per la identitat catalana fou viva i ben via. Ho acaba de donar a conèixer les publicacions de l’Abadia de Montserrat en sengles llibres, un del seu director Josep Massot i Muntaner La ciutat dels llibres. Segona sèrie on comenta les diguem-ne relacions o efectes de la mateixa a la seva editorial i un treball molt acurat de Sharon G. Feldman i Francesc Foguet titulat precisament Els límits del silenci. La censura del teatre català durant el franquisme. 


879 Fundació de Ripoll i restauració actual de la portalada

Si  bé la data de fundació és incerta manlleven el 879 de la monografia que el canonge Eduard Junyent va dedicar a monestir el 1969, on escriu que fou iniciat arran Guifré el Pilós inicià la repoblació del país. Recentment el Centre de Restauració de Bens Mobles de la Generalitat de Catalunya ha tingut cura, com explica al seu web (centrederestauracio.gencat.cat), de restaurar la portalada que és una de les meravelles del món medieval europeu. En aquesta obra es mostra amb relleu, amb imatges, el que era la dominant religiositat de l’època i s’expliquen episodis bíblics talment la pintura, les miniatures als còdexs.  El 1986 aparegué el primer volum d’una obra excepcional, Història de l’Art Català (Edicions 62, 8 vols.) on Núria de Dalmases i Antoni José i Pitarch expliquen Els Inicis de l’Art Romànic (s. IX-XII) descriuen aquest monument, veritable joia de l’art mundial i digne de ser visitat i, més ara que la bona feina feta el mostra en la seva magnificència, amb l’espectacularitat del que fou el romànic en la plenitud. Aquesta obra hauria de ser a totes les biblioteques com a bibliografia de referència, reproduïm els fragments inicials dels estudiosos citats dedicats a la portalada de Ripoll com a invitació a la lectura d’una interpretació de la restauració recentment portada a terme.


1908 Crítica al funcionament dels ferrocarrils

El 2013 Josep M. Cadena publica a Àmbit, el recull de dibuixos d’Opisso titulat precisament així: Opisso (1903-1912) a Cu-cut en la monumental sèrie que realitza en catalogar i publicar els acudits signats per Opisso en aquest setmanari. Així en els volums que fa de Junceda, Opisso, etc. s’encarrega de cercar, fixar, reproduir i estudiar les caricatures d’aquest important setmanari. Opisso és un dels autors estudiats i amb la mentalitat de l’època es fixa en la realitat de la primera dècada del segle XX i la comenta de forma amena tot usant sovint jocs de paraules innocents o ingenus que traspuen el malestar davant la problemàtica social, política, econòmica del moment. 


1974 Execució de Puig Antich

El primer divendres de març de 1974 a la presó Model de Barcelona acomplint la sentència del tribunal militar que el jutjà fou executat el militant del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL) Salvador Puig Antich acusat de la mort d’un subinspector de policia Francisco Anguas. En la detenció hi hagué una baralla i foren ferits el mateix Puig i el subinspector. Les fosques circumstàncies del judici sense garanties processals i amb diverses irregularitats de proves així com el caràcter repressiu del règim provocà una impotència i angoixa com digué la mateixa nit M. Vázquez Montalbán dient que aquella nit seria de tristesa per la confirmació de l’execució. Malauradament la no admissió de la prova balística generà una situació d’indefensió de Puig que havia optat per la lluita armada contra el franquisme.


1968 No obeirem cap més bisbe concordatari

El franquisme tenia segons el Concordat vigent entre el Vaticà i l’Estat espanyol uns drets en els nomenaments de bisbes i és clar la voluntat dels fidels catalans de disposar de pastors arrelats a la seva terra, que coneguessin la llengua i la identitat es veia alterat per una tradició castellana de subordinar eclesiàsticament aquest sentit. Tant en règims constitucionals com les prohibicions dels catecismes en català a començaments del segle XX fins a les prohibicions de les prèdiques en català amb l’entrada de l’exèrcit guanyador de la guerra civil. No eren mesures puntuals sinó fruit d’una sistemàtica labor amb voluntat de descatalanitzar. Albert Manent fou un dels impulsors de la resistència catalana davant aquesta acció desnaturalitzadora. En el recent llibre Univers Manent. Homenatge a la figura i obra d’Albert Manent i Seguimon coordinat per Fina Anglès i Eugeni Perea i editat (2016) per la Diputació de Tarragona es parla de diverses activitats ocultes de l’escriptor i d’aquestes en destaquem l’edició d’un full clandestí.


|  1  |  2  |  3  |  4  |  5  |  6  |  ... |  8  |  Segents