Les bugaderes: eines i ofici

Els safareig, un espai de treball i socialització per a les dones

Al llarg del segle XIX i inicis del segle XX s'aixecaren la majoria de safareig o rentadors que formaven part de la geografia urbana de la majoria de pobles i ciutats. En el que en podríem anomenar el primer centre de socialització femení. Així, es va passar de rentar en rius i fons a rentar en llocs especialment dissenyats per a aquesta finalitat, cosa que millorava en funcionalitat. Alguns d’ells eren autentiques joies d’arquitectura modernista. I amb la construcció deis safareig o rentadors també es van dictar diverses normatives de sanitat pública relacionades amb els rentadors i les seves condicions, ja que, els moviments higienistes associaven la majoria de les malalties a les condicions de l'aigua.

«Fer safareig»

Els safareigs es van convertir en un lloc de socialització femenina, un lloc de tertúlia mentre les dones rentaven, i aquest fet va afavorir la creació de dites populars que han arribat fins a l’actualitat. Era un lloc íntim on s’explicaven les seves coses i les que passaven al seu voltant. Al llarg dels anys, al voltant dels rentadors han anat sorgint tot un seguit de paraules, frases i refranys. Són les aportacions que aquesta feina ha fet al folklore popular català. Aquesta activitat ha deixat vestigis en el llenguatge, com ara «fer safareig», «passar bugada», «perdre un llençol a cada bugada», «Ai! senyor! Tanta roba i tan poc sabó», etc.

Als rentadors les dones treballaven, però també cantaven i s’explicaven coses del seu dia a dia. De vegades la canalla acompanyava la mare o l’àvia i aprofitava per jugar i fer entremaliadures. Era un espai de llibertat, on podien parlar sense traves, explicar-se remeis, històries, xafarderies o compartir cançons.

Galeria fotogràfica