Els orígens del sindicalisme a Catalunya

L’1 de Maig de 1890 es celebra per primera vegada a la història de Catalunya el Primer de Maig, la festa dels treballadors. Fem un repàs de la història del sindicalisme a Catalunya per conèixer una mica més o millor la història del moviment obrer al nostre territori.

Segle XIX El nou moviment obrer industrial

A la segona dècada del segle XIX a Catalunya es va desenvolupar un nou moviment obrer industrial resultat del procés d’industrialització i de les noves condicions laborals i socials creades per la revolució industrial i el capitalisme a Catalunya.

Aquest nou moviment obrer s’ha d’enfrontar a les duríssimes condicions de vida i de treball que caracteritzen la condició de l’obrer a principis del segle XIX: jornades de 14 i 16 hores, deficiències d’higiene i seguretat, salaris insuficients, explotació del treball de dones i infants... És en aquest moment inicial de l’obrerisme que trobem les primeres manifestacions d’antimaquinisme, d’oposició obrera contra la màquina, la qual és entesa com a competidora i generadora d’atur: es coneixen casos de destrucció de fàbriques a Alcoi (1821) i a Camprodon (1823), antecedents de l’incendi que va patir la fàbrica Bonaplata el 1835 al Raval de Barcelona.

Entre el 1840 i el 1843 es van constituir les primeres societats obreres relacionades amb el sector tèxtil. La Societat de Teixidors de Barcelona impulsà d’associacionisme obrer en tres direccions: el mutualisme, per mitjà de les societats de socors mutus; el cooperativisme, per mitjà de les cooperatives de consum i producció; i els sindicalisme, per mitjà de societats de resistència. La Societat de Teixidors  va intervenir en tots els conflictes laborals de l’època i va fomentar l’organització d’altres societats obreres a Catalunya. Cap al 1844, amb l’inici de la dècada moderada, les associacions van ser prohibides.

Un nou moment de reaparició de la conflictivitat social obrera va ser el juliol de de 1854, quan una nova onada d’antimaquinisme va produir diferents atacs i incendis a les fàbriques de la Rambla de Barcelona coincidint amb la introducció de les maquines  selfactines (maquines de filar mes ràpides i modernes que van provocar un gran atur forçós). Al 1855 es va convocar amb èxit la primera vaga general obrera de la història contemporània de Catalunya.

Al 1856 Cerdà elabora una estadística de la classe obrera a Barcelona i comptabilitza 54.272 obrers que representaven el 33,04% de la població total de la ciutat. D’aquesta xifra, el 40% eren dones i el 14% corresponien a infants entre 8 i 15 anys.

L’associacionisme obrer català donà un tomb considerable a partir de 1869 moment en què s’introduïren idees internacionalistes i bakunistes bàsicament anarquistes. El juny de 1870 es celebrà a Barcelona el Primer Congrés Obrer Espanyol i es constituí formalment la Federació Regional Espanyola de l’Associació Internacional de Treballadors (Primera Internacional) que al cap de poc temps agruparia 150 federacions locals i més de 15.000 obrers federats.

La UGT (Unió General de Treballadors) es fundà a Barcelona el 1888, però no arrela en la classe obrera catalana, més inclinada cap a les organitzacions d’inspiració llibertaria.

L’1 de Maig de 1890 es celebra per primera vegada a la història de Catalunya el Primer de Maig, la festa dels treballadors.

La reorganització del moviment obrer al segle XX

A principis del XX la situació política i social avocava a la conflictivitat. Els fets de la Setmana Tràgica barcelonina el juliol de 1909 –la revolta dels obrers catalans contra la guerra del Marroc, que va adoptar la forma d’insurrecció antimilitarista i anticlerical– va provocar la crida per part de la plataforma Solidaritat Obrera a la vaga general que va conduir a una jornada d’atur total a Barcelona on es va crear un clima de repressió molt dur. L’any 1910 es funda la CNT (Confederació Nacional de Treballadors), sindicat que presidí el moviment obrer català fins a la Guerra Civil.

El mes d’agost de 1917 es va organitzar una vaga general revolucionaria a tot  l’Estat espanyol com a resposta obrera a una situació social que s’havia anat deteriorant amb un fort augment dels preus molt per sobre dels salaris dels obrers. A Catalunya fou dirigida per la CNT i foren abundants els enfrontaments amb l’exercit i els vaguistes: solament a Barcelona hi hagué 33 morts i a Sabadell, per exemple, 10.

Després dels fets de 1917, la CNT, reforçada en el Congrés de Sants de 1918, va experimentar un creixement espectacular gràcies al protagonisme de les lluites sindicals, iniciades amb la gran vaga de La Canadenca, que durant els mesos de febrer i març del 1919 va paralitzar la producció industrial catalana.  Salvador Seguí “el noi del Sucre”, líder carismàtic de la vaga de la canadenca i de la CNT, és assassinat als carrers de Barcelona.

El camp viu també una situació d'agitació social. Els rabassaires, pagesos de vinyes arrendades per mitjà de contractes de rabassa morta, aspiren a ser propietaris de la terra que treballen. El juliol de 1922 es constitueix la Unió de Rabassaires i Altres Cultivadors del Camp de Catalunya, que aplega arrendataris i petits propietaris i que esdevé el sindicat pagès més important fins al 1939. La Unió de Rabassaires defensa la petita empresa familiar agrària enfront dels grans terratinents, enquadrats a l'Institut Català de Sant Isidre. Entre els seus fundadors figura el republicà Lluís Companys.

Amb l’esclat de la Guerra Civil es produí l’enfonsament de les institucions republicanes i l’ascens del moviment obrer i popular, representat per la nova hegemonia de la CNT-FAI majoritaris al Comité Central de Milícies Antifeixistes, formació que pren el govern de Catalunya del 20 de juliol a l’octubre del 36.

La necessitat de posar en marxa la producció industrial, una vegada vençuda la rebel·lió militar, va impulsar els sindicats, de manera espontània, a fer-se càrrec de les empreses, tot iniciant el procés conegut amb el nom de col·lectivitzacions. El 24 d’octubre de 1936 era promulgat el Decret de col·lectivitzacions i control obrer.

Durant la dictadura franquista la presencia policial s’estén a la universitat, a les fàbriques i al carrer i els moviments cívics estudiantils, polítics i sindicals s’organitzen en la clandestinitat o aprofiten les escletxes obertes pel règim.

Els darrers anys del franquisme la conflictivitat laboral fou molt intensa i el moviment obrer es reorganitza des de les gran empreses adoptant noves formes de sindicació. El 1962 neix la Comissió Obrera Central de Barcelona. També  el sindicalisme d’inspiració cristiana (USO) i a Catalunya el sindicat de Solidaritat d’obrers de Catalunya -SOC es mostren actius, aquest darrer amb una orientació clarament nacional desvinculada del partits polítics. Les organitzacions històriques (la CNT i la UGT) no es reconstrueixen amb solidesa fins a la mort de Franco. El moviment estudiantil és molt actiu  i el 1966 es constitueix el Sindicat Democràtic d’Estudiants de Barcelona.